Clementina Arderiu i Voltas

(Barcelona, 6 de juliol de 1889 — Barcelona, 17 de febrer de 1976)

Clementina Arderiu

© Fototeca.cat

Poetessa.

Filla d’una família d’argenters, aprengué l’ofici patern, que alternà amb estudis de llengües i de teoria musical i piano a l’Escola Municipal de Música. El 1911 publicà el primer poema, i el 1916 el primer llibre: Cançons i Elegies. El mateix any es casà amb l’escriptor Carles Riba i, des d’aleshores, prengué una part molt activa en la vida literària catalana; visità (o hi residí) Itàlia, França, Alemanya, Grècia, etc., i publicà els llibres L’alta llibertat (1920) i Cant i paraules (dins un volum de Poemes, 1936, que aplegava la seva producció completa). El 1938 guanyà el premi Joaquim Folguera amb Sempre i ara (1946), i l’any següent s’exilià a França. De primer s’establí a Avinyó; després, a Bierville i a l’Isle-Adam, i en produir-se la invasió alemanya es traslladà a Bordeus i, més tard, a Montpeller. El 1943 tornà a Barcelona i ben aviat s’incorporà a la silenciosa vida literària d’aquells anys. Assistí als congressos de poesia de Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago (1954); el 1955 feu dos llargs viatges per l’Alemanya Federal i la Gran Bretanya, i el 1959 intervingué en les converses sobre poesia celebrades a Formentor. El 1952 reuní en un volum les seves Poesies completes; sis anys després guanyà el premi Ossa Menor amb És a dir i, el 1960, la Lletra d’Or amb el mateix recull. En l’endemig havia mort Carles Riba, i Clementina Arderiu s’havia retirat a la vida privada. L’esperança encara (1968) és fruit d’aquesta darrera etapa. A mig camí de l’instint i la cultura, Clementina Arderiu convertí la seva experiència personal de dona en una poesia que, formada en plena desclosa noucentista, s’obrí a les recerques postsimbolistes de la seva generació sense trencar amb la tradició popular ni amb la immediata de Jacint Verdaguer i Joan Maragall. Així, tradueix les seves inquietuds elegíaques en termes més aviat narratius, condensa la seva revolta metafísica o històrica en d’altres de sincopats i, en general, adopta la forma de cançó que, entre l’estil popular i el més culte de Josep Carner o l’avantguarda, aconsegueix moments d’una notable originalitat. En qualsevol cas, els poemes ofereixen un equilibri perfecte de passió i serenitat, tendeixen a una lleu idealització de la vida quotidiana i posen tot l’èmfasi en la musicalitat, l’esquematisme i la insinuació.