comtat d’Urgell

Escut del comtat d’Urgell

© Fototeca.cat

Divisió territorial i administrativa de la Catalunya Vella creada pels reis francs, probablement basant-se en una delimitació anterior, i compresa dins la marca de Tolosa, després de la incorporació de la comarca de l’Alt Urgell a l’imperi carolingi (785-90).

El primer titular conegut del comtat, Borrell I d’Osona, ho era també de Cerdanya abans d’ésser-ne desposseït l’any 820, en benefici del comte aragonès Asnar I (820-32) i del seu fill Galí II, que els retingué fins el 838, que en fou foragitat. El seu successor Sunifred I, pertanyent a la família comtal de Carcassona, originària del Conflent, n’havia obtingut la investidura, segons que sembla per mediació de Berenguer de Tolosa, el 834, i els governà fins a la mort (848), després de la qual, malgrat la intrusió de l’enigmàtic comte Salomó (848-70), l’herència paterna, esdevinguda hereditària, fou recollida per Guifré I el Pelós (870-97). Aquest, en morir, llegà el comtat d’Urgell, definitivament separat del de Cerdanya, a Sunifred II (897-948), que esdevingué, així, el seu primer comte privatiu. Mancat de descendència pròpia, després d’ell el comtat passà al nebot Borrell II de Barcelona (948-92), pare d’Ermengol I (992-1010), fundador de la primera dinastia comtal, que s’extingí amb la comtessa Aurembiaix (1209-31), sense fills del seu marit Pere de Portugal (Pere I d’Urgell). La successió recaigué aleshores en els vescomtes de Cabrera i d’Àger, emparentats amb la casa comtal urgellenca, amb els quals s’inicià la segona dinastia comtal, representada només per tres generacions i que havia de durar escassament un segle: Ponç I (1236-43), Ermengol IX (1243), el seu germà Àlvar (1243-67) i Ermengol X (1267-1314). Aquest, al testament, instituí hereva universal la seva neboda Teresa d’Entença, casada amb l’infant Alfons (Alfons I d’Urgell), fill de Jaume II, esdevingut més tard rei de Catalunya-Aragó amb el nom d’Alfons III el Benigne (1328-36).

Primera dinastia comtal d’Urgell (línia del Casal de Barcelona)

La casa reial barcelonina donà a l’Urgell la tercera i darrera dinastia comtal: Jaume I (1347), Pere II (1347-1408) i Jaume II el Dissortat (1408-13), abans que Ferran I de Catalunya-Aragó en desposseís violentament l’últim tenidor (1413) i annexionés el comtat al patrimoni de la corona. Aquest, reduït originàriament a la comarca de l’Alt Urgell o l’Urgellet, així anomenat des de la fi del segle XII, incloïa, segons l’acta de consagració de la seu d’Urgell del 839 i els 129 pobles corresponents al comtat que hi són enumerats, les valls de la Valira (Andorra i Sant Joan), la ribera del Segre i les valls afluents compreses entre el Pont de Bar i Oliana. La línia divisòria de les terres cristianes i de les ocupades pels musulmans s’iniciava a ponent de Rialb i prosseguia per Pallerols i la Clua, al Segre, pujava cap a Madrona, Altés, Torredenegó, al S de Solsona, i Joval, des d’on, a través de la baixa vall de Lord, entre el Cardener i l’aigua d’Ora, atenyia el límit occidental del Berguedà, territori unit aleshores al comtat de Cerdanya. Durant el segle X aquesta frontera, portada fins a Sanaüja i Torà i ampliada per la banda del Solsonès, no sembla haver experimentat canvis substancials, bé que fou reconstruïda Cardona, a la vall de Cardener (986), plaça forta confiada als vescomtes d’Osona, dins el bisbat d’Urgell. Només a partir del segle XI, coincidint amb els regnes musulmans independents, la progressió vers el S, centrada en el curs del Segre i les valls laterals, adquirí continuïtat i eficàcia. La conquesta de la regió de Ponts, poc després de l’any 1000, de la vall d’Artesa de Segre (1024-26), de Cubells i Camarasa (1050), de Guissona (1020-24) i Agramunt (1070) i l’alliberament de tota la ribera del Sió i de la plana de Mascançà, al N i al S, respectivament, de la serra d’Almenara (1078), permeté d’incorporar al comtat l’Urgell Mitjà i el Baix Urgell, fins a Barbens i Linyola, confinats amb la marca occidental del comtat d’Osona (Cervera, Tàrrega i Anglesola), reconquerida pels comtes barcelonins. D’altra banda, amb l’ocupació de les valls de Meià (1018-20), d’Àger (1034-48), de Santa Linya (1036) i de Balaguer (1105) —que no trigà a convertir-se en la nova capital del comtat— i la seva comarca, li foren afegides les terres compreses entre el Montsec, frontera meridional del Pallars Jussà, i el Segrià, la riba dreta del Segre i la Noguera Ribagorçana. La neteja i la submissió del territori sarraí assignat al domini dels comtes d’Urgell foren prosseguides durant la victòria dels almoràvits a Corbins (1126), completades amb l’expugnació dels darrers reductes fortificats —Castelló de Farfanya i Algerri (1130)—. De l’activitat repobladora desenvolupada paral·lelament, amb la creació de nuclis agraris i urbans nodrits amb colons provinents de les valls pirinenques i prepirinenques, donen testimoniatge nombroses cartes de poblament: Santa Linya (1036), Gerb (1082), Àger (1094), Bellcaire (1139), Agramunt (1163) i Balaguer (1174), entre altres. El comte Ermengol VI contribuí encara d’una manera destacada, al costat de Ramon Berenguer IV de Barcelona, a la conquesta de Lleida (1149), la qual cosa li valgué el reconeixement de la tercera part de la propietat dominical i la tinença feudal de la ciutat, prerrogatives retingudes pels seus successors fins l’any 1228, que la comtessa Aurembiaix hi renuncià, a favor de Jaume I. L’aliança, política i militar, de les cases parentes d’Urgell i de Barcelona, mantinguda ininterrompudament al llarg de l’onzena centúria i de la dotzena enfront de l’enemic comú i de les pretensions expansionistes del veí regne d’Aragó, fou un factor decisiu en la reconquesta de la Catalunya Nova i de la seva integritat territorial. L’expedició a Còrdova del 1010, planejada i duta a terme conjuntament pels dos germans Ramon Borrell I i Ermengol I, els tractats del 1058 i el 1063, entre Ramon Berenguer I i Ermengol III, que regulaven els drets respectius de conquesta i d’imposts (paries) a percebre dels regnes musulmans tributaris d’ambdós, i el conveni (1148) relatiu a Lleida entre Ermengol VI i Ramon Berenguer IV, un any abans de la seva ocupació, són fets que palesen la realitat i la persistència d’aquesta aliança tradicional, la qual, bé que comportava el reconeixement de la primacia de Barcelona —prestació d’homenatge d’Ermengol III a Ramon Berenguer I (1063)—, no impedí, tanmateix, als comtes urgellesos de desenvolupar una política personal independent respecte als reialmes occidentals de la península. Ermengol III, casat amb Sança, filla del rei Ramir I d’Aragó, tingué un paper destacat en la croada i la conquesta de Barbastre (1064-65), i Ermengol VI, aliat d’Alfons I el Bataller, col·laborà en la de Saragossa (1118). Amb el seu matrimoni amb María Ansúrez, filla del comte castellà Pedro Ansúrez, senyor de Valladolid, Ermengol V (1092-1102) inaugurà un moviment d’aproximació a Castella, prosseguit pel seu fill Ermengol VI (1102-54), gran personatge de la cort d’Alfons VII, el qual ell acompanyà en l’expedició d’Almeria (1147), i el seu net Ermengol VII (1154-84), conseller i privat de Ferran II de Lleó, al servei del qual combaté els sarraïns d’Extremadura. Precedentment caldria destacar encara, en el pla europeu, les dues anades d’Ermengol I a Roma (998 i 1001), on s’entrevistà amb el papa Silvestre II i l’emperador Otó III, i la instauració d’una dinastia urgellenca a l’alta Provença pel fill d’Ermengol IV i Adelaida, comtessa de Forcalquier, Guillem, el 1096, anticipant-se així d’una quinzena d’anys a l’expansió catalana a Occitània, iniciada amb el casament de Ramon Berenguer III de Barcelona amb Dolça I de Provença (1212). Durant el segle XIII el comtat d’Urgell fou escenari de violentes lluites internes, motivades per la qüestió successòria a la mort d’Ermengol VIII sense descendència masculina (1209), resolta pel conveni de Tàrrega del 1236 entre Jaume I i Ponç IV de Cabrera (I d’Urgell), i de diverses rebel·lions nobiliàries, a les quals només les dues intervencions victorioses de Pere II el Gran (1278 i 1280) aconseguiren de posar terme. Jaume II, mitjançant el joc d’una política matrimonial hàbilment conduïda, obtingué el 1314 de vincular-lo al casal de Barcelona, mantenint-ne, però, la independència, que no perdé fins un segle més tard, en ésser suprimit, arran de l’empresonament i la destitució del seu darrer titular, Jaume II el Dissortat, per Ferran d’Antequera (1413), amb el seu annex el vescomtat d’Àger. Amb l’empara del vescomtat de Castellbò, posseïdor de la major part de la comarca de l’Urgellet i dependent dels comtes de Foix, per Ferran II el Catòlic l’any 1512 i la seva incorporació definitiva a la corona el 1548 restà, finalment, eliminat el darrer vestigi medieval del comtat d’Urgell, desaparegut després d’una supervivència de set segles, la més llarga de tots els antics comtats catalans.

Tercera dinastia comtal d’Urgell (línia del Casal de Barcelona)