S'inicià quan Thiers, nomenat cap del poder executiu per l’assemblea nacional de Bordeus, intentà de desarmar la guàrdia nacional de París assetjada per l’exèrcit prussià de Bismarck, intent en què no reeixí, i hagué de fugir a Versalles deixant la ciutat a les mans d’aquella milícia popular. Ultra el comitè central de la guàrdia nacional, els grups revolucionaris de París eren fonamentalment els jacobins, els blanquistes i els obrers internacionalistes (aquests, amb proudhonians, partidaris de Varlin i una minoria marxista); l’efervescència de la capital després del 4 de setembre de 1870, en proclamar-se la República, havia estat una de les principals raons de l’aproximació de la burgesia francesa a Bismarck amb la intenció d’establir un règim conservador estable, i això, alhora, havia accelerat el distanciament de la majoria de la població parisenca respecte als líders republicans moderats. Fracassats els intents mediadors dels alcaldes i diputats dels districtes —radicals moderats elegits pel novembre de 1870— i vençuda una manifestació contrarevolucionària el 22 de març, el 26 de març el comitè central de la guàrdia nacional organitzà, mitjançant el sufragi universal, l’elecció d’una “comuna”, que fou proclamada efectivament el dia 28 amb 92 consellers, responsables i revocables en qualsevol moment, i s’instal·là a la casa de la ciutat. Enfront d’uns 20 internacionalistes, la majoria era composta per jacobins i blanquistes que procedien de clubs i de les cambres sindicals. La comuna es constituí des d’un principi com a òrgan alhora executiu i legislatiu; hom nomenà una comissió executiva, primerament amb Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret, i, a partir del 20 d’abril, amb nou delegats responsables de les corresponents comissions: de finances (el proudhonià Jourde), guerra (el militar Cluseret), seguretat nacional (el blanquista Rigault), ensenyament (el blanquista Vaillant), treball (l’obrer internacionalista marxista Frankel), etc. La comuna substituí l’exèrcit permanent per la guàrdia nacional, posà la policia i tota l’administració sota la seva autoritat directa (també fixà un salari únic per a qualsevol càrrec) i dictà la separació de l’església i l’estat, l’ensenyament gratuït i l’elegibilitat dels òrgans de justícia. D’altra banda, els tallers abandonats per llurs amos foren adjudicats a les associacions obreres, i hom impulsà uns reglaments de treball que donaven responsabilitats de gestió als obrers. Malgrat tot, la Comuna no tingué un programa revolucionari definit: la Banque de France no fou confiscada, i, així, fou facilitat el finançament secret de Thiers; hom no anà contra Versalles els primers dies i permeté la fugida de la capital dels antics funcionaris estatals. Fracassats els moviments comunalistes de Lió, Marsella, Narbona, Llemotges i Creusot, el mateix mes de març o a començament d’abril, Thiers pogué aïllar París, recolzant-se en la “província”, i, alhora, amb l’ajut de Bismarck, reorganitzar l’exèrcit. D’altra banda, la direcció de la situació militar per part de la comuna fou dificultada per l’existència de diferents centres de decisió: ultra la comissió de guerra, el comitè central de la guàrdia nacional i, a partir del primer de maig, el Comitè de Salvació Pública imposat pels jacobins (Ranvier, Eudes, Delescluze, etc); els bons caps militars, com Cluseret, Rossel o el polonès Dombrowski, no reeixiren a imposar-se. El 21 de maig les tropes de Mac-Mahon penetraren a París. Fins el dia 28, en caure l’última barricada a Belleville, fou mantinguda la resistència. Fou aquesta darrera setmana que es produí l’execució de 74 ostatges versallesos encapçalats per l’arquebisbe de París, i també l’acció de grups d’incendiaris (els petroliers); anteriorment, la Comuna, amb l’excepció de la mort, el dia 18 de març, dels generals Lescomte i Clément Thomas, que havien intentat que l’exèrcit ataqués el poble, havia mantingut un exemplar ordre interior. Thiers imposà una severa repressió, que havia de significar, a més de la mort d’unes 20 000 persones en els combats, l’execució de nombrosos implicats, el processament d’uns 40 000 comunards, la deportació a Nova Caledònia i l’exili de molts revolucionaris a Suïssa, Bèlgica i Anglaterra. La derrota de la Comuna tingué una enorme influència en el moviment obrer internacionalista. La polèmica sobre la necessitat de l’estat proletari o de la supressió de qualsevol forma d’estat dividí definitivament els partidaris de Marx i de Bakunin i conduí a l’escissió de la Primera Internacional (1872).
El coneixement dels fets de la Comuna arribà aviat a Catalunya. A més de la informació de premsa, sobretot a “La Federación” de Barcelona, el mateix 1871 l’editor barceloní I. López publicà el fullet Proceso de la Comuna de París ; altres obres foren les d’Antoni Ribot i Lluís Carreras. Defensada pels internacionalistes, hom identificà erròniament la Comuna i la Internacional. Els periòdics conservadors afirmaren tot d’una que havien arribat al país agents estrangers per promoure el desordre social; la cosa certa és que només hi passaren, fugint de la repressió francesa, uns quants comunards, especialment Charles Alerini i Paul Brousse (que el 1873 fundaren a Barcelona “La Solidarité Revolutionaire”). D’altra banda, la Comuna contribuí a separar obrerisme i republicanisme, malgrat que els federals en general la defensaren: Pi i Margall, Salmerón, Castelar, Garrido i Baldomer Lostau intervingueren en les corts espanyoles (1872) contra la condemna de la Internacional per Sagasta.