Constitució del 1978

Constitució de l’Estat espanyol, sancionada pel rei Joan Carles I d’Espanya el 27 de desembre de 1978.

El 1977, després de les primeres eleccions generals un cop acabat el franquisme, el Congrés dels Diputats, en una de les primeres sessions, designà una Comissió Constitucional (anomenada més tard Comissió d’Assumptes Constitucionals i Llibertats Públiques), que trià la ponència redactora de l’avantprojecte de Constitució, i que era formada per Gabriel Cisneros Laborda, Manuel Fraga Iribarne, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, Gregorio Peces-Barba, José Pedro Pérez Llorca, Miquel Roca i Junyent i Jordi Solé i Tura.

Després dels tràmits parlamentaris pertinents, el dia 31 d’octubre de 1978 el ple del Congrés dels Diputats aprovà el dictamen de la Comissió Mixta Congrés-Senat, mitjançant votació nominal i pública, per 316 vots a favor, 6 en contra i 3 abstencions. El Senat, el mateix dia, també l’aprovà pel mateix sistema de votació, per 226 vots a favor, 5 en contra i 8 abstencions. Tot seguit, el 3 de novembre de 1978, el rei sotmeté a referèndum el text del projecte de Constitució. Celebrat aquest el 6 de desembre de 1978, fou obtingut el següent resultat: 87,87% de vots afirmatius, 7,83% de negatius, 3,55% en blanc i 0,75% de nuls. L’abstenció fou del 32,89%. Als Països Catalans l’aprovació fou contundent: 90,5% de vots favorables a Catalunya, 88,8% al País Valencià i 89,5% a les Illes Balears, amb una participació del 67,9%, 74,1% i 70,2%, respectivament, xifres similars a les de la resta de l’Estat, llevat del País Basc on, malgrat que els vots afirmatius foren del 69,1%, la participació fou tan sols del 44,7%.

La Constitució del 1978 és la referència més clara del canvi produït en el règim polític espanyol. D’una banda, clausurà el règim dictatorial del general Francisco Franco Bahamonde, i de l’altra inaugurà un Estat de dret, fonamentat en el reconeixement i la protecció de les llibertats públiques, la divisió i la independència del poder de l’Estat en els seus vessants legislatiu, executiu i judicial que garanteix la llibertat individual i el funcionament democràtic de les institucions públiques, reflectit en l’afirmació de la primera clàusula de l’article 1 del títol preliminar segons la qual “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret”, que recull la voluntat de transformació social dels ponents constitucionals.

Així mateix, això és reforçat per la proclamació, com a valors superiors de l’ordenament jurídic, de conceptes com la llibertat, la justícia, la igualtat i el respecte al pluralisme polític. La Constitució consagra la supremacia de les Corts Generals, que són bicamerals, elegides per quatre anys. El rei és el cap de l’Estat, sanciona les lleis i exerceix el comandament suprem de les forces armades. La seva persona és “inviolable i no està subjecta a responsabilitat” (article 56 del títol II). Una de les característiques principals d’aquesta Constitució és la de l’articulació de l’Estat, que, tot i mantenir que “es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola” (article 2 del títol preliminar), reconeix el dret de les entitats territorials a constituir-se en comunitats autònomes, amb facultats d’autogovern. Quant a les forces armades, en l’article 8 del títol preliminar s’afirma que la seva missió és “garantir la sobirania i la independència d’Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ordenament constitucional”.

En l’article 2 del títol preliminar en què s’esmenta la “Nació espanyola”, per primera vegada en la història constitucional espanyola es reconeix que l’Estat espanyol no solament és format per regions, sinó també pel que anomena “nacionalitats”, terme que en cap moment és definit. Hom disposa que els estatuts d’autonomia seran la norma institucional bàsica de cada comunitat autònoma i que l’Estat els reconeixerà i empararà com a part integrant del seu ordenament jurídic. Pel que pertoca a la pluralitat lingüística, reconeix el castellà com a llengua oficial, però alhora admet que les altres llengües de l’Estat siguin també oficials a les respectives comunitats autònomes. El castellà, però, és l’única llengua que el text especifica que els espanyols tenen el dret i el deure a conèixer-la i a usar-la. Tot reconeixent la llibertat religiosa, l’Estat es deslliga de qualificatius confessionals. Al mateix temps hom consagra la llibertat educativa i el caràcter pluralista de les concepcions pedagògiques.

La Constitució del 1978 preveu la reforma del seu articulat. Per tal de ser aprovats, els canvis han de rebre el suport de tres cinquenes parts del Congrés dels Diputats i el senat, o bé aconseguir majoria absoluta del Senat i dos terços del Congrés. Malgrat intents en diversos aspectes, després de tres dècades de vigència només han prosperat en dues ocasions: la primera, en la reforma que possibilita el vot i la candidatura dels ciutadans de la Unió Europea en les eleccions municipals espanyoles (1992), i que fou impulsada arran de l’aprovació prèvia del Tractat de Maastricht.

La segona reforma de la Constitució fou aprovada el setembre del 2011, i afectava l’article 135, relatiu al deute públic, el qual fou sotmès a restriccions per tal de contenir el dèficit, objectiu d’altra banda que responia a les demandes d’alguns països de la UE (especialment Alemanya), els quals exigien mesures per a afrontar la crisi econòmica que esclatà a mitjan 2008.

Considerada durant molts anys com l’ordenament que possibilità una homologació de l’Estat espanyol a les democràcies consolidades europees, la Constitució del 1978 és qüestionada des de la segona dècada del segle XXI, sobretot per l’independentisme hegemònic a les institucions catalanes. Aquest moviment retreu que el text (i, més sovint, les seves lectures restrictives) no permet l’exercici d’un dels drets fonamentals com és el d’autodeterminació, especialment pel que fa a les referències sobre la indissolubilitat d’Espanya, el no reconeixement de nacions dins de l’Estat i el paper de l’exèrcit com a garant de la integritat territorial. El tracte dispensat en el text a la Corona espanyola ha estat també objecte de crítiques des d’altres posicionaments, que consideren que sanciona la institució monàrquica com una forma de perpetuació del franquisme.