Situació i presentació
Limita al N amb els municipis de Castellví de Rosanes i de Sant Andreu de la Barca, al NE amb Castellbisbal (del Vallès Occidental), al sector E amb Pallejà, a migdia amb la Palma de Cervelló i amb Cervelló, i a ponent amb el municipi alt penedesenc de Gelida. El Llobregat, només en un petit sector entre la riera de Corbera, que hi desguassa, i la roca de Droc o d’Adroc (156 m), fa de termenal amb Castellbisbal. El terme de Corbera comprèn tota la vall de la riera de Corbera i part de la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans. El territori és molt accidentat pel massís de Garraf-Ordal. La riera de Corbera es forma sota el puig de Corbera (583 m), a ponent, i sota la serra de Santa Magdalena (puig de la Creu de l’Aragall, 545 m), a tramuntana. La capçalera de la riera de Rafamans es forma sota el roc de Forrellac (628 m) i el puig de les Agulles (652 m), entre els quals hi ha el coll del Portell. El torrent de l’Elies, tributari de la riera de Rafamans, i aquesta mateixa riera, aigua avall del veïnat de l’Amunt, fan de termenal amb els municipis de Cervelló i de la Palma (aquí segueix la carena que presideix la riera per l’esquerra). Més a llevant, el termenal passa pels turonets que són divisòria entre la riera de Corbera i la de la Palma, com el turó del Bori, a llevant del de Malhivern (268 m). Al sector de tramuntana proper al Llobregat, el límit passa pel turó de les Ànimes (216 m) i pel serrat del Cap del Sàbat. El bosc de pi blanc que es va estendre per tot el terme municipal d’ençà de començament del segle XX, ha estat greument alterat en la major part del territori per la construcció d’urbanitzacions de segona residència.
El terme municipal comprèn el poble de Corbera, format per dos nuclis, el de Corbera de Baix, actual cap de municipi i, més amunt, prop de les penyes del Corb, el poble de Corbera de Dalt on hi hagué el castell que fou l’origen del poble, i les caseries de l’Amunt i de l’Avall. Entre les nombroses urbanitzacions es pot esmentar la de Bonrepòs, la Creu de l’Aragall, Santa Maria de l’Avall, Can Margarit, Can Coll, Can Rigol, les Cases Pairals, etc.
L’eix de comunicació del terme és una carretera local que entronca amb l’antiga N-340 i l’autovia B-24 en el terme de Cervelló. La carretera, que segueix el curs de la riera de la Palma fins a Corbera de Baix, continua després pel nucli de Corbera de Dalt cap a Gelida. Una derivació d’aquesta carretera porta al veïnat de l’Amunt i al monestir de Sant Ponç del terme de Cervelló, però de la parròquia de Corbera. Hi ha un seguit d’altres carreteres menors o antics camins de muntanya.
El topònim Corbera és format a partir d’elements d’arrel llatina i significa “lloc abundant de corbs”. De la toponímia menor del terme es destaca especialment, pel seu valor de testimoni històric, la roca de Droc (del germànic Adrog o atarbrôrs), nom personal, segurament del repoblador que aprisià l’indret als segles IX o X.
La població i l’economia
La població (corberencs) té un primer fogatjament de vers el 1368 on consta que a Corbera hi havia 65 focs, dels quals 41 eren de cavaller. El cens del 1718 comptabilitza 135 h i el cens de Floridablanca, del 1787, 348. Al llarg de la fi d’aquest segle i durant el següent la població del municipi es va refer i augmentà considerablement; el 1860 hi havia 869 h i el 1900 n’hi havia 882, amb la qual cosa es constata que la crisi de la fil·loxera no comportà, com en altres llocs, una minva de població. La població augmentà de nou els primers decennis del segle XX (el 1930 hi havia 1.201 h) i, posteriorment, a partir de la dècada de 1960 i sobretot de les dècades de 1970 i 1990. El 1960 hi havia 1.397 h, 1.774 el 1970, 2.967 el 1981, 5.327 el 1991 i 9.610 el 2001. L’any 2005 es comptabilitzaren 12.025 h.
La urbanització extensiva del terme ha comportat la recessió de l’agricultura, que ha esdevingut molt minoritària. La vinya i l’elaboració de vi i oli eren els principals productes de Corbera, dels quals parla Pascual Madoz el 1847; també aleshores hom criava bestiar i conreava blat i llegums. Actualment s’hi conreen presseguers, cirerers i horta. La indústria és representada per un grup de fàbriques i tallers que comprenen sectors diversificats (metal·lúrgic, farmacèutic, de confecció i gèneres de punt, material elèctric, etc.). El sector de la construcció té força importància, lligada a l’increment de la demanda d’habitatges dels darrers anys. Aquest fet ha impulsat també el sector terciari. El municipi disposa de centres escolars que cobreixen l’ensenyament fins al batxillerat.
El poble de Corbera de Llobregat
El poble de Corbera de Llobregat (6.527 h el 2006) en realitat és format per dos nuclis, Corbera de Dalt i Corbera de Baix, que inicialment van originar-se per separat, tot i que actualment estan conurbats pel creixement urbanístic. L’ajuntament s’ha emplaçat a la zona urbana entre els dos nuclis tradicionals.
Corbera de Dalt és emplaçat dalt el serrat que separa les rieres de Corbera i de la Palma, anomenat roc de l’Àliga o penya del Corb (342 m). Al punt més alt s’aixeca l’església parroquial i al seu costat la casa rectoral. Al peu de l’església hi ha el casal dels barons de Corbera. Un carrer amb fort pendent travessa el poble de llevant a ponent, a banda i banda del qual hi ha alguns carrerons transversals; les cases són esglaonades al vessant de migdia del serrat i tenen balconades i galeries encarades en aquesta direcció. Del conjunt d’edificis de la població cal mencionar el Casal de l’Esplai, de la primeria del segle XX, i el mas de Can Rossell. De l’antic castell de Corbera no resta gairebé cap vestigi. Segons la tradició, corroborada per la topografia de l’indret, estigué emplaçat al costat de l’església parroquial, on hi ha la rectoria. Fou pres pels partidaris de Joan II el 1471, a la fi de la guerra civil del segle XV. El 1693 els miquelets francesos se n’apoderaren i hi prengueren el senyor i la seva família, que foren alliberats per Fernando de Pignatelli, que féu retre el castell. Aleshores, el senyor de Corbera, Josep de Móra i de Solanell, com a servei a sa majestat, féu demolir el castell. Les visites pastorals del segle XVIII encara esmenten la capella del castell, dedicada a santa Magdalena, emplaçada al costat de la parròquia, i també la menciona Madoz al segle XIX.
Una vegada enderrocat el castell, els senyors de Corbera traslladaren la seva residència a la Casa de Santa Magdalena, que originàriament s’havia construït com a hostal de pelegrins amb motiu de la devoció a la santa. El casal, del segle XVI, és de planta rectangular i conserva finestres amb motlluratges gòtics, d’arc conopial i d’arc carpanell; la porta de ponent té aquesta obertura, mentre que les de tramuntana i llevant són de mig punt adovellades. En algunes obertures hi ha un escut amb un corb, al·lusiu al llinatge de Corbera. El casal ha estat restaurat acuradament i s’hi organitzen convivències i colònies estiuenques.
L’església parroquial de Santa Maria de Corbera és al capdamunt del serrat. L’edifici primitiu fou ampliat als segles XIV, XV i XVI amb diverses capelles, dedicades a Sant Joan, Santa Magdalena, Sant Martí, Sant Ponç, etc. Vers la fi d’aquest darrer segle i la primeria del XVIII va ser totalment renovat. Aquest edifici és d’una sola nau, sense absis diferenciat, i coberta amb volta de llunetes. A banda i banda hi ha capelles laterals que s’obren per arcs de mig punt, sobre mènsules d’ornamentació classicitzant. La porta, a ponent, és d’arc escarser decorat amb un motlluratge senzill, i duu la data del 1777. S’hi venera la imatge de Santa Magdalena, talla gòtica policromada d’una gran bellesa. Una altra obra remarcable és el retaule del Roser, daurat i policromat, amb la imatge del Roser del 1758; els compartiments són distribuïts en dos registres que contenen escenes en relleu de la vida de la Mare de Déu i al cim hi ha la Crucifixió. El retaule, amb ornamentació de tipus renaixentista, és anterior a la imatge i data, segurament, de la primeria del segle XVII. Es conserva a la rectoria —on també hi ha l’Arxiu Parroquial— la Mare de Déu de la Llet, talla romànica policromada procedent del monestir de Sant Ponç de Corbera. El campanar és una torre adossada a la façana de migdia de l’església; de planta quadrada, a mitja alçada es fa vuitavada. A llevant de l’església hi ha les restes de la rectoria vella.
El nucli de Corbera de Baix, anomenat abans les Cases d’en Roig, sorgí com a raval de l’antic nucli històric, aprofitant els regadius del fons de la vall. Format modernament, hom hi bastí una nova església parroquial dedicada a sant Antoni Abat, que s’ha segregat de l’antic terme parroquial de Santa Maria de Corbera.
La vida cultural, esportiva i cívica de Corbera és animada per diverses entitats. Destaquen la Societat Sant Telm, que té un local de teatre (construït el 1925), i la Societat Coral la Diadema Corberenca, que també disposa d’un teatre construït a la meitat de la dècada de 1920.
Vora l’església de Santa Maria, a la penya del Corb té lloc anualment, des del 1962, l’escenificació del Pessebre Vivent, representació del naixement de Jesús amb actors del mateix poble, aprofitant el paisatge natural, d’una gran bellesa plàstica. La representació, que ha esdevingut tradicional, segueix un text elaborat a partir de la base dels evangelis de Lluc i Mateu. Se celebra durant el temps nadalenc. Pel gener, se celebra des del 1902 la festa de Sant Antoni amb la benedicció d’animals i el repartiment de pans en forma de campana i bastó (Corbera de Baix). Finalment, al juliol cal destacar la festa de Sant Cristòfol i la festa major, per la Verge d’agost, celebrada conjuntament pels dos nuclis.
Altres indrets del terme
La caseria de l’Amunt és situada en una de les valls que formen la capçalera de la riera de la Palma o de Rafamans, en el camí que duu a Sant Ponç. Hi ha alguns masos antics com Can Rigol i Can Roca, voltats de cases més modernes, i la capella de Sant Cristòfol, d’origen preromànic, reformada al segle XI, com ho evidencien l’aparell i les obertures de les finestres. La nau és sobrealçada i capçada per un absis de secció circular, posterior a l’obra originària. Assentada sobre unes lloses que descansen en un sòl argilenc, la capella presenta nombroses esquerdes i senyals de reconstruccions; es conserva la coberta de bigues de doble vessant i d’estructura triangular. La capella, on habitava un ermità el 1594, pot ser que en origen estigués vinculada al proper monestir de Sant Ponç de Corbera. El veïnat, juntament amb algunes urbanitzacions (Bonrepòs, Ca n’Armengol, Can Planes, La Creu d’Aragall, les Parretes, etc.) agrupava 2 684 h el 2005.
Sortint del nucli de Corbera de Dalt per la carretera cap a Gelida, hi ha la magnífica masia de les Feixes, de planta basilical, amb el cos central més alt i cobert amb doble vessant, però sense finestres laterals que il·luminin la nau alta més que migdia, on s’obre el portal. Té dependències annexes adossades. Aigua amunt de la riera de Rafamans hi ha la caseria de l’Avall, que, tenint també en compte algunes urbanitzacions (Can Coll, les Cases Pairals, Can Canonge, Can Palet, etc.), tenia 3 049 h el 2005.
Entre les moltes urbanitzacions del terme de Corbera es destaquen pel seu respecte de la toponímia tradicional la de Can Rigol, vora aquest mas a la caseria de l’Avall, la de Can Margarit, a la riba dreta de la riera de Corbera, als vessants de la serra de Santa Magdalena, prop de la Creu de l’Aragall, sota la qual hi ha el magnífic mas de l’Aragall, restaurat a la fi del segle XIX, amb diversos cossos juxtaposats i una torre de planta quadrada amb una galeria porticada i balustrades en el pis alt. Altres masos interessants, que també han donat nom a urbanitzacions, són Can Llopard (a l’esquerra de la riera de Corbera, amb portal adovellat i restes a prop d’una edificació anterior), Can Coll i Can Moriscot, vora el torrent de la Moriscota (en el darrer es conserven, a les dovelles del portal, unes creus en evocació dels assassinats que hi féu el 1836 el bandoler Sàbat, de Sant Andreu de la Barca). Altres masos són la Mata de Can Coll, el Maset de Baix i la Casa Nova.
La història
El terme de Corbaria és documentat el 992 entre les afrontacions del castell de Cervelló. El 998 s’esmenta un alou que fou del difunt Dacconi de Corbera. El 1019, en la delimitació d’una terra a Sant Cugat, s’esmenta que pertany a Guitard de Corbera. Aquest seguit de notícies i el fet de l’estratègia del lloc suggereixen que el castell de Corbera ja devia existir al segle X; no és documentat, però, fins el 1032, quan el levita Guillem de Mediona, fill de Sisemund d’Oló, pel seu testament llegà a la seva filla Quíxol les dues terceres parts que posseïa del castell de Corbera. El castell, doncs, pertangué als successors d’aquest personatge que repoblà les contrades d’Anoia per encàrrec del bisbe de Vic i que morí en lluita contra els sarraïns. Els descendents dels senyors de Corbera posseïren al segle XIV el castell del Far o de Llinars i el castell de Púbol. Fins a la segona meitat del segle XVII el lloc de Corbera estigué en possessió dels Corbera i aleshores pervingué a la família dels Móra, ciutadans honrats de Barcelona. A la fi de segle era senyor del castell Josep de Móra i de Solanell. És considerat com a primer baró de Corbera Manuel d’Antic i de Móra, mort el 1796, perquè obtingué del rei el reconeixement de la baronia com a títol del regne. Per herència familiar, passà seguidament als Ramon, que seguiren en la possessió del títol fins el 1948, en què morí Pau Joan de Ramon, darrer baró de Corbera.
Bé que la parròquia de Corbera devia existir d’antic, les primeres notícies conegudes són del 1295, quan hi fou bastit un altar per Marimon de Plegamans, pare de Romeu de Corbera, que fou el primer dels Corbera pròpiament dits. En canvi, és documentat el 1068 el priorat benedictí de Sant Ponç de Corbera (actualment dins el terme municipal de Cervelló), quan ja posseïa un territori en domini alodial. És possible que el monestir hagués estat fundat pel levita Guillem de Mediona o pels seus descendents, senyors de Corbera. És probable que en origen, la parròquia de Santa Maria de Corbera hagués depès del citat priorat, que estigué unit a Cluny a través de Sant Pere de Casserres, ja que no apareix en la documentació antiga del bisbat de Barcelona.