La situació de crisi prové generalment d’una insuficiència de demanda per a absorbir tota la producció. L’escola clàssica, llevat de Malthus, negà sempre aquesta possibilitat, perquè contradeia una de les seves lleis fonamentals, la llei de Say, segons la qual l’oferta crea sempre la seva pròpia demanda. Marx assenyalà que en un sistema mercantil simple aquesta tesi podia ésser vàlida, però que no es podia estendre al capitalisme, en què el diner no és solament un mitjà de canvi, sinó també una forma de valor. L’interès a tresorejar aquest diner portaria, segons Marx, a crisis més i més greus del sistema capitalista. De fet, l’existència de desajusts prou importants provocà l’abandó definitiu de la teoria clàssica i l’elaboració d’una teoria del cicle econòmic, de la qual és una fase la crisi. A diferència de les crisis antigues —de freqüència imprevisible, de caràcter local i fruit d’escassesa material o de manca de mitjans—, les dels dos darrers segles han afectat no sols tota l’economia d’una nació, sinó també, molt sovint, gairebé la de tot el món. En un segle i mig hom parla de tretze crisis d’aquesta mena, de les quals només dues foren posteriors a la Primera Guerra Mundial (la del 1920 i la del 1929). L’anomenada crisi econòmica del 1929 esclatà el 24 d’octubre d’aquell any, enmig d’una gran eufòria (a causa de la reconstrucció econòmica d’Europa, de l’ingrés dels països tropicals en el comerç internacional i de la gran expansió econòmica dels EUA), quan un crac sense precedents sacsejà la borsa de Nova York, que no fou superat fins l’any 1932. A les acaballes del mateix 1929 arribava al Canadà; el 1930, l’Argentina i l’Uruguai suspengueren llurs pagaments, i Austràlia i Nova Zelanda devaluaren llurs monedes del 9 al 50%. A Europa, la crisi arribà el 1931. En foren manifestacions comunes la baixa dels preus, l’ensorrament dels valors, la reducció de la producció industrial, la multiplicació dels desocupats, les bancarrotes, la depreciació dels productes agrícoles, el subconsum, la subproducció, etc. La magnitud de la crisi determinà una ulterior variació de les estructures econòmiques i polítiques, en el sentit que motivà el pas de l’economia capitalista liberal a una economia capitalista dirigida. Actualment, hom es troba dins la darrera gran crisi econòmica internacional, el desencadenament de la qual se situa l’any 1973, i té el seu origen en el fort increment dels preus del petroli. De fet, però, la crisi s’anava covant des de la segona meitat dels anys seixanta. El motiu immediat consisteix en el procés inflacionista, del qual el preu del petroli ha estat tan solament una manifestació, provocat per l’excessiu creixement de la liquiditat, tant la internacional com la pròpia dels principals països industrials. El cost real de l’elevació del petroli no fou, tanmateix, plenament assumit per molts dels països industrialitzats, que ajornaren l’adopció de les necessàries mesures de contenció tant monetàries com pressupostàries. Així, s’esdevingué una segona forta puja del petroli, en 1979-80, davant la qual la reacció dels governs fou molt més enèrgica. La llarga durada de la crisi, però, i les incògnites sobre quan podrà ésser superada, tenen llur explicació en una altra causa: l’excessiu creixement de la presència de l’estat en l’economia, a través de l’establiment d’una economia del benestar, per sobre de les possibilitats reals del país, i la seva intervenció en el sistema productiu, sia directament o mitjançant subsidis o crèdits fora de mercat. Aquest comportament de l’estat, coincidint amb la crisi econòmica, ha donat lloc a l’aparició d’enormes dèficits públics en la majoria de països, el finançament dels quals és el primer obstacle amb què es troben les polítiques dirigides a reduir-los. Una altra d’aquestes situacions es visqué amb la crisi del sud-est asiàtic, que començà el juliol del 1997 amb la devaluació del bath, la moneda de Tailàndia, país que, a causa d’un elevat deute extern entrà en fallida. La crisi s’expandí per tota la zona dels països fins aleshores coneguts com els tigres asiàtics. Es produïren davallades de valors de les divises de Malàisia, Indonèsia i les Filipines. La crisi, considerada una de les primeres de caràcter global, incrementà el nombre de persones pobres a la zona. A més de la devaluació de les monedes, les seves conseqüències es traduïren també en caigudes dels mercats borsaris i dels preus d’altres actius. El pitjor moment es visqué amb l’esclat de la bombolla japonesa, que provocà una caiguda en picat del preu dels actius. Els mercats asiàtics es recuperaren a poc a poc gràcies als paquets de rescat del Fons Monetari Internacional (FMI) que, en l’assemblea de la primavera del 1997, no va anticipar que es produiria una crisi a la regió. Després d’aquesta etapa es produïren noves tensions, com la que afectà el fons especulatiu dels EUA Long Term Capital Management (LTCM), que el setembre del 1998 feu fallida, i la Reserva Federal coordinà un rescat de 3.500 milions per evitar el contagi al conjunt del sistema financer. Participaren en aquest projecte, instat pel banc central dels EUA, catorze bancs d’inversió i cases de borsa de primera línia. Aquest fou el preludi de la crisi següent, que es visqué el març del 2001 amb l’esclat de la bombolla dels valors tecnològics i vinculats a internet, que arribaren al seu sostre l’agost del 2000. Rebé el nom de “crisi de les puntcom”. Entre el 1997 i el 2001, els preus d’aquestes accions arribaren a preus astronòmics i superaren els d’altres companyies més tradicionals i amb molts més actius. La caiguda dels mercats borsaris afavorí una etapa de retallada dels tipus d’interès als EUA. El preu del diner tocà sostre el maig del 2000, amb el 6,5%. A partir d’aquest punt començà una etapa de constants retallades per part de la Reserva Federal, que s’accelerà amb els atemptats a les Torres Bessones del World Trade Center, de Nova York, i a l’edifici del Pentàgon, a Washington, l’11 de setembre de 2001. En aquesta fase, els tipus d’interès tocaren fons, amb l’1% el juny del 2003. Aquesta època de diner tan devaluat estimulà la inversió amb elevats nivells de deute als mercats immobiliaris, que veieren com se’n disparaven preus. La possibilitat de negoci feu incrementar l’enginyeria financera fins a generalitzar l’ús de la titulització dels préstecs hipotecaris i d’altra mena per tal que les entitats financeres en poguessin continuar donant sense afectar la solvència dels seus comptes. Amb la nova fase de pujada del preu del diner, l’evolució del mercat immobiliari es ressentí i, des del 2007, començaren a produir-se problemes a partir de les hipoteques d’alt risc (anomenades subprime) i tots els derivats i actius financers que en depenien. El 2008 es manifestà la crisi, considerada la primera de la història de caràcter veritablement global, en tota la seva dimensió, amb caigudes de la borsa o fallides d’entitats financeres com ara el banc d’inversió Lehman Brothers, el 14 de setembre de 2008. Això es traduí amb un credit crunch que afectà les famílies i les empreses i, finalment, el conjunt de l’activitat econòmica i que provocà actuacions desesperades dels governs mitjançant injeccions de capital als bancs, intervencions, i l’intent de mesures coordinades a través del Grup dels Vint (G20), que agrupa els països rics i les principals economies emergents, com també retallades dels tipus d’interès fins a situar-los en l’inèdit nivell proper a zero als EUA, com feia anys que estava fent el Banc Central del Japó. El 2008, en especial en la segona part de l’exercici, es produí una veritable caiguda de l’activitat econòmica que es manifestà extremament dura en un sector intensiu en mà d’obra com el de l’automòbil, a conseqüència de la davallada de la demanda. En països com ara Espanya, a aquesta situació s’hi sumà de manera més forta l’esclat de la bombolla immobiliària i la consegüent caiguda d’empreses d’aquest sector, a més d’un increment considerable de la taxa d’atur. En tots els països augmentaren les despeses públiques i, per tant, el deute, per fer front als efectes de la crisi. El saldo d’aquesta crisi, de la qual no se’n lliuraren tampoc els països en via de desenvolupament, com es preveia inicialment, fou l’entrada en recessió de la majoria dels països. El Fons Monetari Internacional (FMI), en el seu informe de la primavera del 2009, pronosticà que aquell exercici seria el primer amb una contracció del producte interior brut (PIB) a escala mundial des de la Segona Guerra Mundial i que la recuperació seria molt més lenta que en anteriors etapes de la història. La recessió afectà tots els països, començant pels EUA, però fou més intensa a la zona de l’euro, on, igual que a la primera potència mundial, moltes entitats bancàries van haver d’ésser ajudades amb diner públic. L’FMI estimà, a la primavera del 2009, que la crisi tindria un cost d’uns quatre bilions de dòlars en quatre anys a tot el món i que dos terços de la quantitat correspondrien als bancs.
f
Economia