Malgrat els precedents de Dextre, autor d’una Historia omnimoda, perduda, i d’autors com Agustí d’Hipona, Juli Africà, Eusebi, Jeroni, Pròsper d’Aquitània i Víctor de Tunis, Cassiodor, Orosi i Isidor de Sevilla, que segueixen la concepció cristiana universalista de la història, fou el francès Petrus Comestor el qui creà, amb la seva Scholastica historia (~1173), el tipus de crònica universal que féu fortuna a la baixa edat mitjana, a base dels llibres històrics de la Bíblia completats amb les Antiguitats judaiques, de Josep Flavi, i addicionats amb narracions de la mitologia i la història clàssiques. Una crònica més extensa és el Speculum historiale (1244 o 1254), de Vincent de Beauvais. Sota l’estímul de les franceses sorgiren, entre d’altres, la Grande e general estoria d’Alfons X de Castella, el Polychronicon de l’anglès Ranulf Higden, i la de l’alemany Rufold von Ems.
Als Països Catalans, el primer exemple és un esquema en llatí (1345), a base de la Bíblia, Josep Flavi, llistes d’emperadors romans i germànics fins a Lluís V (1314-47) i dels papes fins a Climent VI (1342-52). El 1360 Pere III encarregà una magna crònica, que rebé el nom de Compendi historial, al dominicà rossellonès Jaume Domènec, que no la pogué acabar; possiblement fou continuada pel també dominicà Antoni Ginebreda; en foren escrites quatre parts (fins el 1626), la primera de les quals no es conserva; es basa principalment en Beauvais i és el primer exemple català en prosa llatinitzada a ultrança, després àmpliament usada. Segueix una traducció de la crònica universal del monjo de Saint-Denis Guillaume de Nangis (abans del 1300), que arriba fins al 1308 (segurament és feta sobre una continuació de l’original); aquesta traducció és potser la que hom feia el 1362 per encàrrec de Juan Fernández de Heredia. Vers el 1400 fou redactada, en prosa més normal i amb el poc apropiat nom de Gènesi d’escriptura, una crònica fins al temps de Constantí el Gran, amb predomini de temes bíblics i gran influència de llegendes apòcrifes, potser adaptada d’una versió provençal. Del 1407 data la més extensa de les cròniques universals catalanes, titulada Flos mundi. En 1410-19 fou traduïda una crònica francesa (sobre una ampliació de la fi del s XIV de la del flamenc Gaucher de Denain, de 1223-40) en un llenguatge agradable; hi fou interpolada la traducció, potser d’Antoni de Vilaragut, de la Medea de Sèneca i del Raonament d’Escipió i Anníbal d’Antoni Canals. Abans del 1431 fou traduïda de nou, incompleta. La Crònica universal del 1425 es basa en Comestor per als temps antics i en la crònica dita de Sant Joan de la Penya, i les de Desclot, de Muntaner i de Pere III per als medievals; fa precedir la creació del món per la dels àngels (segueix en això el Llibre dels àngels d’Eiximenis) i interpola fragments del Speculum historiale, de l’obra de Josep Flavi, de les Etimologies d’Isidor, del Gènesi d’escriptura, de les Dècades de Tit Livi, entre altres, i també un bestiari traduït probablement del provençal; arriba fins als primers anys d’Alfons el Magnànim, i és escrita en una prosa normal. La Crònica universal del 1427, escrita segurament a València, té per fonament el Speculum historiale i les Cròniques dels papes i dels emperadors de Martin von Troppau (traduïdes al català des de la fi del s XIII) i amb abundants interpolacions de caràcter llegendari. Després no hi ha cap altra crònica semblant fins al tombant del s XVII, amb la Crònica universal, en castellà, deguda sens dubte a un jesuïta català o valencià resident al Principat; té com a fonts diversos historiadors de la Companyia, el valencià Llorenç Mateu i Sanç i l’augustinià Gabriel Bucelin amb nombroses anotacions relatives als Països Catalans; arriba fins al 1691; l’obra fou completada en el període 1700-05.