Els principals trets que la caracteritzen i la diferencien de la resta de llengües escandinaves són la simplificació dels antics diftongs (tret que comparteix amb el suec), com en els mots sten (‘pedra’), øje (‘ull’), enfront del noruec stein, auga; la sonorització de les oclusives sordes intervocàliques, com gabe (‘badallar’), aede (‘menjar’), kage (‘galeta’), que en suec mantenen l’ensordiment (gapa, äta, kaka); l’afebliment o caiguda de les vocals àtones, com en borger (‘burgès’), skomager (‘sabater’), enfront del suec borgare, skomakare; stød, o cop de glotis, enfront de l’accent musical del suec i del noruec.
Després del període viking, el danès fou el primer a trencar la relativa unitat de l’antic escandinau, llengua comuna d’on deriven les actuals llengües escandinaves. Els seus trets, que desenvolupà durant els segles XIII i XIV, li donen la característica d’ésser la llengua més evolucionada d’aquesta família. La influència del baix alemany s’hi feu sentir durant el desenvolupament de la Hansa, però a partir de la fi de l’edat mitjana hi pesà molt més l’alt alemany, llengua adoptada per la cort de Dinamarca, la qual considerava el danès molt poc refinat. Efectivament, el danès es mantingué com a llengua poc conreada, sense ortografia fixada i amb abundants formes dialectals, fins a la primera meitat del segle XVIII, que Ludwing Holberg (1684-1754) assentà les bases per a una regularització i codificació del danès modern, tasca en la qual fou seguit per F.C. Elischow i J.S. Sneedorff. Durant el segle XIX, es desenvolupà una llengua estàndard que assolí una estabilitat considerable.