Empirista, portà fins a llurs conclusions lògiques la filosofia de Locke i de Berkeley i, malgrat no haver obtingut cap càtedra a causa de la seva fama d’escèptic, exercí una gran influència a Anglaterra i a França. Tingué contacte —sovint polèmic— amb els enciclopedistes, especialment amb Rousseau.
Escriví A Treatise of Human Nature (1740), en tres llibres: sobre el coneixement, refós a An Enquiry concerning Human Understanding (1748), sobre les passions i sobre la moral, refós, aquest darrer, a An Enquiry concerning the Principles of Morals (1751). Publicà, a més, Political Discourses (1752), History of England (1759) i l’obra pòstuma Dialogues concerning Natural Religion (1779).
Centrà la filosofia en l’home, del qual estudià els límits del coneixement i les motivacions fonamentals de la conducta. Partí de l’idealisme de Berkeley i projectà la crítica empirista sobre les idees de substància (subjecte idèntic) i de causalitat (nexe necessari) —eixos de la concepció científica del món—, que desproveí de llur tradicional contingut metafísic i que reduí a una mera “coexistència permanent” d’impressions sensibles, la primera, i a una “successió reiterada” de fenòmens, la segona; és a dir, a unes formes d’“associació” psíquica que acaben creant alhora un “hàbit” interior i una confiada “creença” en el valor objectiu de les idees. Les lleis de la natura, les tesis sobre l’ànima i sobre Déu perden així el seu caràcter absolut i esdevenen només afirmacions probabilistes, d’una utilitat vital però inqüestionable. El motor i la guia de la vida humana no són ni la sola experiència ni la raó, sinó els costums, la imaginació, les passions. Per això el criteri moral radica en el sentiment, i, paral·lelament, la base de la societat està en l’interès dels ciutadans, el qual es pot manifestar tant explícitament, per un pacte, com implícitament, consentint en una forma qualsevol de govern establert. Aquest enfocament exclusivament empíric de tots els problemes filosòfics fa d’ell el precursor principal tant del positivisme i l’utilitarisme del segle XIX com del neopositivisme i la filosofia analítica actuals.