David Padrós i Montoriol

(Igualada, Anoia, 1942 — Barcelona, 12 de febrer de 2016)

Compositor, pedagog i pianista.

Vida

Germà del compositor i pianista Jaume Padrós. Inicià la seva formació musical al Conservatori d’Igualada, on romangué del 1953 al 1960, i posteriorment anà a Barcelona, on fou deixeble de J. Albareda i J. Torra, que l’introduí en el serialisme i l’instà a traslladar-se a Alemanya per a estudiar amb B. Rövenstrunck. També anà a Suïssa, on prosseguí la seva formació de piano, amb P. Baumgartner i S. Savoff, composició, amb K. Huber i H.U. Lehemann, i interpretació de música contemporània, amb J. Wyttenbach. El 1982 tornà a Catalunya. Fou professor al Conservatori Municipal de Barcelona, on formà compositors de les noves generacions, entre d’altres, Hèctor Parra. La seva obra, qualificada de postserialista i influïda per Berio, Boulez i Stockhausen, mostra alhora amplis coneixements etnomusicològics orientals, molt especialment del Japó.

El 1974 es donà a conèixer com a compositor en el Festival Internacional de Música de Barcelona amb la peça Styx (1971). Les seves obres foren interpretades arreu d’Europa, com ara al Festival Internacional de Lucerna, la Gaudeamus Musikwoche (Holanda), Europalia-85 (Bèlgica) i en dues ocasions al Festival de Barcelona, on el 1987 presentà Confluències. Música per a Santa Maria del Mar (1985), per a vuit metalls, percussió i electrònica, amb gran èxit de públic i de crítica. Rebé el premi Hans Lentz del 1969 al mèrit artístic (Alemanya) i el de composició de la Fundació Landis & Gyr (Suïssa) el 1976. Del 1984 al 1992 col·laborà en diversos programes musicals de Radio 2-Radio Nacional de España.

La música de Padrós combina el lirisme amb un llenguatge postserialista. La música i la filosofia japoneses foren un altre element molt present en les seves composicions, i la seva influència és visible, per exemple, a Jo-Ha-Kyu, per a orquestra (1983), i 5 Tankas, per a cant i tres instruments (1996). Així mateix, experimentà amb el fenomen de la reverberació, tot integrant-lo en la composició, com es pot veure en Musik im Raum (‘Música en l’espai’, 1979), per a dos pianos, flauta, oboè, clarinet i percussió; el sextet La sala de la suprema harmonia (1991); Xucla el silenci nocturn (1994), per a violí, violoncel, flauta i clarinet, i Ressonàncies, per a piano (1995). També és autor de les obres per a conjunt de cambra Metamorfosis mozartiana (2005) i Interludi (2010). Entre les obres simfòniques destaquen Khorva (1973), El temps segons Rama (2001), Línies i plans, estrenada per l’OBC el 2007, en el marc del Festival Nous Sons, que tingué en la seva obra un dels eixos vertebradors de la programació, i Sincronías (2010), per a orquestra de cambra.

Obra

Orquestra

Khorva (1973); Jo-Ha-Kyu (1983), El temps segons Rama (1999); Concert per a piano i orquestra (2000-01)

Cambra

Styx, pno., fl., ob., cl., 2 perc., vla., vlc., cb. (1971); Cal·ligrama I, fl. en sol, pno. (1974); Materials, qnt. de vent (1974); Musik im Raum, 2 pno., fl., ob., cl., perc. (‘Música en l’espai’, 1979); Cal·ligrama II, fl., clav. (1984); Arachne, conjunt de cambra (1984); Reflexe, vl., pno. (1989); Ketjak, 2 pno. a 8 mans (1990); Recordant W.A. Mozart, cl., org. (1991); Jdeb, 4 fl. de bec (1992); Nocturne, fl., vla., cl. (1992); Ghiza-I-Ruth, fl., cl., pno. (1993); Gjatams, qt. amb pno. (1993); Xucla el silenci nocturn, fl., cl., vl., vlc. (1994); Qawali, 4 fl. de bec (1994); Manas, pno., qnt. de vent, perc. (1996); Sunyata, fl., guit. (1997); Verwandlung, 4 fl. trav. (‘Transformació’, 1999); Acciones y reacciones, fl., pno. (2000)

Solo

Heptagonal, pno. (1971); Deux légendes, org. (1976); Maqam, pno. (1984); Trajectòries, vl. (1986); Skizze, guit. (1989); 6 diferències, org. (1993); Klagelied, pno. (‘Planctus’, 1994); Ressonàncies, pno. (1995); 17 canciones populares catalanas, pno. (1998)

Altres obres instrumentals

Batalla, pno., clav., 12 instr. de c. (1977); Confluències, 8 instr. de metall, perc., cinta (1985); La sala de la suprema harmonia, conjunt instr. (1991); Cheops, orq. de cambra (1997)

Música vocal

Crna Gora, Bar., fl., vla., perc. (1972); 6 cançons populars catalanes, cor (1983); El sermó de Muntaner, 4 v., 4 instr. de vent, org. (1990); 5 Tankas, MS., fl., cl., guit. (1996); 2 cançons populars catalanes, cor (1997); 3 poemes sonors, cor (1999)