David Ricardo

(Londres, 18 d’abril de 1772 — Londres, 11 de setembre de 1823)

David Ricardo pintat per Thomas Philipps

© Fototeca.cat

Economista anglès, cap de l’escola anomenada ricardiana i un dels principals economistes de tota la història del pensament econòmic.

La lectura de la Wealth of Nations d’Adam Smith el portà a l’estudi de la ciència econòmica. Interessat en els problemes econòmics de l’Anglaterra del seu temps i dotat d’un excel·lent sentit teòric, assolí un notable prestigi entre els economistes, al Parlament i davant l’opinió pública. Al seu voltant, s’hi trobaren James Mill, McCulloch, West i De Quincey. El 1815 publicà Essay on the Influence of a Low Price of Corn on the Profits of Stock , on plantejà el nucli inicial de la seva teoria. Considerant una explotació agrícola com a tipus de l’activitat econòmica (a efectes analítics) i atès que en aquest cas el factor i el producte són el mateix bé, seria possible de calcular el tipus de benefici amb independència del valor. Aquest tipus seria el que regiria en tota l’economia i dependria de la quantitat de treball necessària per a obtenir els béns de subsistència per als treballadors a la terra marginal, és a dir, la que no produeix renda. La teoria de la renda de la terra que fa servir Ricardo és la mateixa de Malthus i West, segons la qual les terres d’un país són conreades començant per les de millor qualitat. Cada vegada que entren en el conreu terres de qualitat inferior, augmenta el preu dels productes, puix que és necessària una més gran quantitat de treball per a obtenir la mateixa quantitat de producte; aleshores, creixen les rendes de totes les terres de superior qualitat, mentre que el producte de la terra marginal s’exhaureix entre salaris i beneficis. La teoria del valor de Ricardo és una explicitació de la teoria confusa de Smith. Els productes tenen valor en funció de la quantitat de treball que ha estat necessari per a la seva obtenció. Aquest principi, però, és modificat per factors com les diferents proporcions entre capital fix i circulant o les diferents durades del període de producció. L’augment del treball necessari porta com a conseqüència la disminució de la part del producte que correspon al benefici (fent abstracció d’altres elements, com ara l’augment de la productivitat o el progrés tecnològic). La seva obra més important és Principles of Political Economy and Taxation (1817).