Històricament apareix com l’intent de reconciliar el cristianisme amb el món nou sorgit de la Revolució Francesa. Geogràficament, sorgí en territoris on el catolicisme és predominant. Cal buscar les arrels en dos moviments paral·lels de mitjan segle XIX: catolicisme liberal i catolicisme social (moviment social catòlic). Amb tot, no té cap parentiu amb el socialisme cristià de Buchez. Les primeries de la democràcia cristiana toparen amb l’encíclica Quanta Cura i el Syllabus (1864) de Pius IX. L’ocupació dels Estats Pontificis (1870) suscità el non expedit, o prohibició d’intervenir en la política italiana. Lleó XIII admeté la democràcia cristiana només com a acció social, amb exclusió d’intencions polítiques (1901, Graves de communi). Durant la reacció antimodernista de Pius X foren condemnats Romolo Murri, que el 1896 havia fundat la democràcia cristiana italiana, i, el 1910, el Sillon de Marc Sangnier. Amb Benet XV arribà un clima més favorable: Luigi Sturzo fundà (1918) el Partito Popolare Italiano, antecessor immediat de la posterior democràcia cristiana italiana (Partito Democrazia Cristiana). Les condicions foren encara millors sota Pius XI: aparegueren el Parti Démocrate Populaire (1924), la Unió Democràtica de Catalunya (1931) i la Falange Nacional xilena (1938), que des de la campanya d’Eduardo Frei el 1957 canvià aquest nom pel de Partido Demócrata Cristiano. Tots aquests partits i també el Zentrum alemany (successor de la Katolische Fraktion i antecessor de la Christlich-Demokratische Union) foren esbandits pels règims totalitaris que dominaren Europa fins el 1945. Després renaixeren i des d’aleshores constitueixen el govern o bé són el principal partit d’oposició en la majoria dels estats de l’Europa occidental, on constitueixen amb els partits de caire socialdemòcrata l’alternança de poder més típica. Són o han estat especialment forts a Holanda, Bèlgica, Luxemburg, Alemanya (fins el 1990, RFA) i Àustria. A Itàlia, sola o en coalició, la Democràcia Cristiana detingué el poder fins al decenni del 1990 en què la corrupció interna del partit en provocà l’esfondrament. A França, tot i la influència del gaullisme , el Mouvement Republicain Populaire constituí l’expressió més genuïnament democratacristiana i hi protagonitzà la vida política (1944-51). Els grups exiliats de l’Europa oriental fundaren, el 1950, la Christian Democratic Union of Central Europe. En la dècada dels seixanta, la democràcia cristiana tingué una gran difusió a l’Amèrica Llatina, destacant les presidències d’Eduardo Frei a Xile (1958) i Rafael Caldera a Veneçuela (1969). Igualment prengueren consistència els sindicats de la mateixa inspiració, afiliats a la CLASC (Confederación Latinoamericana de Sindicatos Cristianos); tanmateix, durant les dècades dels setanta i els vuitanta, la instauració de dictadures militars i la incidència de la crisi econòmica mundial provocaren l’anul·lació o l’afebliment dels principals partits democratacristians (l’uruguaià, el xilè, el COPEI veneçolà, etc). Quan, a partir dels anys noranta la democràcia ha esdevingut de nou viable en molts d’aquests estats, han ressorgit els partits democratacristians i s’han consolidat com a formacions de dreta moderada.
A l’Estat espanyol, durant el franquisme, es desenvoluparen grups clandestins d’orientació democratacristiana entorn de personalitats com José María Gil-Robles, Manuel Giménez Fernández i Joaquín Ruiz-Jiménez (Izquierda Demócrata Cristiana, Democracia Social Cristiana, que el 1975 es convertí en Federación Popular Democrática), que practicaren una oposició moderada a la dictadura. A les eleccions del 1977, el sector més progressista del moviment s’uní a la Federación de la Democracia Cristiana, però els minsos resultats l’abocaren a la dissolució, i l’ala més dretana s’integrà dins la nova Unión de Centro Democrático. Amb la crisi d’aquesta, els democratacristians que n'havien format part formaren el Partido Demócrata Popular (1982), el qual, després de la seva ruptura el 1986 amb Alianza Popular, passà a anomenar-se Democracia Cristiana (1988). Posteriorment, la força hegemònica dins aquest espai a l’Estat espanyol (amb excepció de Catalunya i el País Basc) ha tendit a consolidar-se entorn de l’esmentada Alianza Popular que, amb partits menors, formà en 1982-87 Coalición Popular, i que el 1989 adoptà el nom de Partido Popular.
La democràcia cristiana als Països Catalans
Entre els precedents immediats als Països Catalans, cal esmentar l’actuació del Grup de Democràcia Cristiana, fundat a Madrid (1919), que tingué entre els seus associats els catalans Ramon Albó, Josep M. Boix, Josep M. Gich, Francesc Moragas, Narcís Pla i Deniel, etc., i que el 1920 publicà a Barcelona una sèrie de conferències. Amb la creació del diari El Matí (1929) s’anà consolidant un petit moviment democratacristià, que tingué la col·laboració de Luigi Sturzo. Aquest moviment, on destacà Pau Romeva, s’eixamplà en produir-se la separació d’un nucli de militants del tradicionalisme (Joan B. Roca i Caball, Josep Cirera i Soler, J.M. Trias i Peitx, Antoni Oliveras, Francesc Balenyà, etc.) de caire més nacionalista, i l’escissió per la dreta del Partit Catalanista Republicà (Manuel Carrasco i Formiguera, Lluís Vila i Abadal, Miquel Coll i Alentorn, Xavier Rúbies, etc.), disconforme amb el suport que el seu partit donà a l’aprovació de l’article 26 de la constitució republicana, que disposava la separació entre l’Església Catòlica i l’Estat espanyol. Tot aquest moviment s’organitzà políticament en la Unió Democràtica de Catalunya, que reclutà els seus afiliats en la Federació de Joves Cristians i en la Unió de Treballadors Cristians de Catalunya. Il·legal des del 1939, la UDC mantingué fins a la fi del franquisme la representació virtualment exclusiva de la democràcia cristiana catalana, i serví de model per a la formació de la Unió Democràtica del País Valencià. Després de l’assaig electoral poc reeixit del 1977 (Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya), UDC ha posat l’accent en la seva component nacionalista (Convergència i Unió).