Té un lloc privilegiat en la Il·lustració francesa. Juntament amb Voltaire, fou l’esperit més crític de la França anterior a la Revolució Francesa. Al principi de la seva carrera literària feu, en pocs anys, una traducció de Shaftesbury (Essai sur le mérite et la vertu, 1745), un conte filosòfic i llibertí (Les bijoux indiscrets, 1747) i un resum de l’evolució del seu pensament (del deisme a l’escepticisme i al materialisme ateu: Lettre sur les aveugles à l’usage de ceux qui voient, 1749), obra a causa de la qual fou empresonat a Vincennes.
Però l’obra que ocupà tota la seva vida fou la direcció de l’Enciclopèdia, que feu aparèixer entre el 1750 i el 1772 malgrat l’oposició de l’Església i del poder establert.
L’activitat de Diderot s’estengué també a uns altres camps. Escriví uns quants drames, més aviat mediocres (Le père de famille, 1761; Le fils naturel, 1771), però que anunciaven el drama burgès del segle XIX. En les seves novel·les i els seus contes seguí la norma donada pels humoristes anglesos, en particular Sterne; trobà, però, una fórmula que participava també de la novel·la filosòfica (La religieuse, 1760; Jacques le fataliste, 1773). Fou precursor de la crítica d’art amb l’article “beau” de l’Enciclopèdia i amb els nombrosos articles de crítica dels Salons (1759-81) i a les cartes a Sophie Volland, on expressava idees, de vegades contradictòries però vàlides, sobre la bellesa literària i artística. Fou probablement un dels primers autors a fer de la literatura un ofici, amb la fama, l’autoritat, la independència i la dignitat que això comporta.
No oblidà, però, que era sobretot un filòsof. La natura de l’home, la seva condició, els problemes de moral, el sentit del destí, el preocuparen constantment (Le rêve de d’Alembert, 1769; Le Suplément au Voyage de Bougainville, 1772; La réfutation d’un ouvrage d’Helvétius intitulé l’Homme, 1773). Rebutjant qualsevol moral racional, tractà de fonamentar una moral individual que conciliés alhora la llibertat individual i les exigències socials; aquest humanisme és molt modern: és anàrquic i planteja antinòmies sense resoldre-les. La dignitat humana està en la recerca de la veritat personal i no en la fe. Admirador frenètic de la vida en totes les seves formes, Diderot no reduïa la moral i l’estètica a la fisiologia, sinó que la situava en un context humà total, tant emocional com racional. El seu entusiasme, les seves depressions, el lirisme i el realisme que conviuen en les seves obres són la viva imatge d’aquest pensament, fluctuant però honrat i profundament coherent des del punt de vista humà.
Diderot i la música
Escriví també sobre música, tot abordant el tema tant des d’un punt de vista teòric com des de la posició més hedonista d’un gran amateur. En escrits com Mémoires sur différents sujets de mathématiques (1748) tractà d’aspectes com la factura dels instruments i la física acústica. No deixà de banda, però, les qüestions d’ordre estètic, com es pot veure, per exemple, a Lettre sur les sourds et les muets (1751). Per a Diderot, la música, com la pintura i la literatura, està sotmesa al principi de la imitació i és capaç de pintar les passions, fins i tot sense el recurs de la paraula. Inicialment professà una gran admiració per J. Ph. Rameau, un dels màxims representants de la música francesa i a qui considerà el músic filòsof que donà lleis científiques a un art fins aleshores sotmès a l’arbitrarietat, tot i que posteriorment se’n distancià, com ara durant l’anomenada “disputa dels bufons” (1752-53), al llarg de la qual defensà clarament la música italiana, igual que J.J. Rousseau. Tanmateix, en l’obra Le neveu de Rameau, escrita el 1760 i publicada pòstumament (1762), l’autor mostra una disputa entre el gust musical francès i l’italià i es col·loca en una posició d’equilibri entre les dues tendències. Diderot col·laborà amb diferents llibretistes d’òpera i, gran admirador de C. Ph. E. Bach, tingué un paper força important en la penetració de la música alemanya a França.