desamortització

f
Història
Dret

Acte jurídic pel qual els béns de mà morta tornen a la condició de lliures.

Té per finalitat limitar les possibilitats d’adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Es diferencia de la desvinculació en el fet que aquesta es limita a canviar la natura dels béns fent-los lliures, tot mantenint i respectant llur titularitat. A la península Ibèrica, ja des de l’època visigòtica, hom tendí a limitar l’acumulació de propietats en les mans de l’Església; en temps de Jaume I de Catalunya-Aragó alguns furs municipals tractaren de frenar-la; per contra, a Castella, les Partidas d’Alfons X i les lleis de Toro l’afavoriren. Els Àustria iniciaren un intent de desvinculació: Carles I assolí la desmembració parcial de les taules mestrals i les comandes, i Felip II obtingué la participació de l’Església en el pagament d’alguns imposts; el papa Gregori XII li concedí un privilegi per a vendre erms comunals, del qual se serví també Felip III, i, tot i que Felip IV intentà (1633) d’anul·lar les vendes fetes del 1590 al 1633, les seves disposicions restaren sense efecte. Fou el reformisme borbònic el que inicià realment el procés, en obtenir Felip V, pel concordat del 1737, que els eclesiàstics tributessin per qualsevol propietat que adquirissin d’aleshores endavant. L’esperit il·lustrat d’acadèmies i societats econòmiques reforçà l’opinió que calia tornar al conreu les terres amortitzades; en fou la primera aplicació pràctica l’expulsió de la Companyia de Jesús (1767) i la venda de la meitat dels seus béns, mentre la corona i les universitats administraven l’altra meitat. Poc temps després, Godoy i el secretari de finances, Miquel Gaietà Soler, dugueren a terme la primera desamortització eclesiàstica general (1798-1807); n'era l’objectiu multiplicar el nombre de propietaris, posar noves terres en conreu i consolidar el crèdit, però ni amb l’autorització del papa Pius VII de vendre una setena part dels predis eclesiàstics no fou assolit el millorament de la desastrosa situació financera del govern de Carles IV. Amb la invasió napoleònica, foren suprimits (1808-09) per Josep I els ordes militars i religiosos, la inquisició, els drets feudals i les justícies particulars, i llurs béns foren nacionalitzats.

Les corts de Cadis seguiren una política semblant: incorporaren senyories i privilegis a la corona i convertiren en particulars tots els terrenys propis i comunals, amb l’excepció dels indispensables per als pobles; tots els béns de la inquisició foren nacionalitzats i hom suprimí les vinculacions. Aquestes mesures foren d’escassa vigència, però lligaren la desamortització a les classes poderoses, en lloc de millorar la distribució de la terra entre la pagesia. El règim absolutista de Ferran VII abolí totes les reformes (1814), però el ministre de finances, Garay, féu un moderat retorn a les tesis de Cadis en reconèixer (1817) totes les vendes completades; d’altra banda, frenà l’amortització amb nous imposts. El trienni liberal (1820-23) fou el pròleg de les grans desamortitzacions: fou novament suprimida la vinculació, el delme, reduït a la meitat —el de l’estat ho fou del tot—, i hom posà en venda els béns del clericat, col·legis, ordes militars, inquisició —definitivament abolida— i predis del Banc de Sant Carles. El 1823, la intervenció de la Santa Aliança féu possible el retorn a l’Antic Règim (1823-33) i la reversió a l’Església de les propietats desamortitzades, però hom procurà de frenar l’acaparament de terres.

Amb el regnat d’Isabel II s’esdevingué la desamortització de Mendizábal (1836-51), deguda, en part, a les necessitats de la guerra carlina i precedida del decret del 1834, que posava en venda els béns de propis, i del del 1835, que tornava els béns adquirits durant el Trienni Constitucional als seus compradors; els decrets de desamortització pròpiament dits (1836) posaren en venda els béns d’ordes regulars i suprimiren vinculacions i delmes. El 1841 foren posats també en venda els béns del clericat secular, mesura que el govern moderat intentà de frenar el 1845 amb una llei restrictiva; en contrapartida, posà en venda els béns de mestratges, comandes, institucions i santuaris. Tot això contrariava els projectes de Jovellanos i sobretot de Flórez Estrada, que havien proposat la divisió de les grans propietats i la cessió a cens emfitèutic de parcel·les de terra a petits propietaris. El concordat del 1851 amb el papa Pius IX manà el retorn de béns no venuts a l’Església, la qual n'invertiria l’import en valors de l’estat, pacte que tingué poca eficàcia. Amb el Bienni Progressista (1854-56), Pascual Madoz elaborà una llei (1855) que reunia les disposicions vigents de la desamortització civil i eclesiàstica; els municipis podien exceptuar-ne predis. La llei fou derogada en caure els progressistes (1856), però fou reimplantada el 1859 i aprovada pel papa Pius IX (1860). El 1865 foren desamortitzats els predis rústics i urbans del patrimoni reial; la reina retingué el 25% del producte de les vendes. Després de la Revolució de Setembre fou declarat extingit el patrimoni reial: els seus béns foren desamortitzats com a tals i nacionalitzats. La legislació Madoz fou mantinguda fins el 1876, però les compres i vendes de predis continuaren fins al començament del s. XX.

La desamortització, concebuda pels il·lustrats del s. XVIII com un mitjà de fer accedir les classes agràries a la propietat de la terra, adquirí, al s. XIX, el caràcter de consolidació del poder econòmic de la burgesia, utilitzat pels governs liberals com a forma d’assegurar-se la fidelitat de les noves classes propietàries, interessades a evitar un retorn de l’absolutisme —representat pels carlins—, que hauria comportat l’anul·lació de les adquisicions de béns eclesiàstics. D’altra banda, la desamortització civil representà la pèrdua dels béns comunals dels pobles, que passaren també a les classes més riques, amb la ruïna consegüent de molts agricultors modests que en depenien en part o totalment. Fou, per tant, una de les transformacions més importants de la propietat agrícola a tota la Península, puix que a Portugal seguí un esquema similar, iniciat amb l’expulsió dels jesuïtes (1759). Les corts del 1820 decretaren la supressió de drets senyorials i privilegis del clericat, i el decret del 1834 dugué a terme una desamortització que també beneficià la burgesia. A França, fou iniciada amb el decret de Machault (1747), que prohibia la creació de qualsevol nova mà morta sense una autorització especial, amb la supressió de la Companyia de Jesús (1764), i fou completada amb la Revolució Francesa (1789-90); tot i que molts nobles, des de l’exili, adquiriren terres desamortitzades, augmentà el nombre de propietaris i s’enfortí la democràcia rural. A Bèlgica, la desamortització afectà, sobretot, la zona de l’Escalda. A Itàlia, el procés fou iniciat amb l’expulsió dels jesuïtes dels territoris dominats pels Borbó, continuà amb l’ocupació francesa (1806-14) i fou completat amb la unificació italiana (1870). A Anglaterra, la mesura fou imposada per la reialesa al s. XVI, en separar-se de l’Església Catòlica; no fou una reforma social, però afavorí el desenvolupament del país. A Alemanya, les guerres camperoles (1476-1517) i la guerra dels Trenta Anys (1618-48) dispersaren el patrimoni del clericat en benefici de les classes adinerades. A Bohèmia, l’alçament hussita (1419) i la guerra dels Trenta Anys comportaren una desamortització que beneficià els grans terratinents; després del 1445 foren nacionalitzats els béns de l’Església i de la noblesa. A Àustria, Josep II (1780-90) féu reformes parcials en abolir la meitat dels convents existents i en ordenar la venda de llurs béns. Als estats de l’Amèrica Llatina l’evolució fou diversa, però a tots fou iniciada amb l’expulsió dels jesuïtes, al s. XVIII, i completada arran de llur independència, al s. XIX.

Als Països Catalans, el creixement demogràfic i l’increment de les rendes de la terra, al s. XVIII, feren sentir la necessitat de desvincular les terres conreables amortitzades, especialment les eclesiàstiques. Amb l’expulsió dels jesuïtes (1767) fou posada en venda la meitat de llurs béns, mentre la resta era administrada per la corona, la Universitat de Cervera i els seminaris; això fou un precedent de la desamortització parcial de Godoy i Miquel Gaietà Soler que afectà, al Principat, fundacions i vincles per valor de 60.947.000 rals, al País Valencià, de 61.764.900, i a les Balears, de 10.321.800. La reducció de convents decretada (1808) durant l’ocupació napoleònica afectà sobretot el Principat (on els francesos intentaren de crear una biblioteca i un museu públics amb els fons conventuals), mentre a les Balears continuaven les vendes iniciades per Godoy, pel mètode de rifa forçosa. La restauració absolutista (1814-20) frenà aquest procés; tot i això, molts convents no foren restablerts per manca de diners. Les mesures desamortitzadores de la nova etapa liberal de 1820-23 reduïren els convents a la meitat, fet que afavorí la formació de partides reialistes i de la Regència d’Urgell; els convents afectats foren habilitats per a serveis públics i llurs biblioteques foren obertes al públic. El retorn a l’absolutisme (1823) anul·là totes les reformes. La desamortització de Mendizábal destinà els convents a serveis públics i traslladà la Universitat de Cervera definitivament a Barcelona (1837); unes quantes biblioteques conventuals foren obertes al públic. Els convents afectats a Catalunya foren 201, 90 al País Valencià i 45 a les Balears; els escolapis en foren exceptuats per llur tasca docent. Del 1835 al 1845 fou venut al Principat el 69,9% del total, a València, el 39,9%, i a les Balears, el 99,9%, amb una puja sobre els preus de taxa que fou molt elevada (342,1% a les Balears, al País Valencià, en conjunt, 238,2%, i al Principat, 243,7%). Els beneficiaris reals d’aquestes mesures foren els burgesos, que contribuïren al desenvolupament de Catalunya i les Balears i al desmantellament de capitals a València. Es formaren latifundis burgesos i es mobilitzà la propietat urbana. Alguns convents foren convertits en fàbriques; uns altres foren enderrocats per a la construcció de mercats, places i carrers. Amb la presa del poder pels progressistes (1854), hom tornà a una desamortització que fou civil i eclesiàstica, admirablement planificada per Pascual Madoz; durant la curta etapa de la seva vigència foren liquidats el 37,5% dels béns afectats a Catalunya, el 20,5% al País Valencià i la totalitat a Mallorca, fet que comportà unes puges del 179,7% a Catalunya, del 190,7% al País Valencià i del 295,7% a les Balears, índexs que són, amb tot, dels més baixos de l’estat. El 1856 hom suspengué les vendes de béns eclesiàstics, i el 1859 hom arribà a un nou acord amb Roma; al País Valencià fou autoritzada la permuta de les terres que encara hi havia per vendre per 1 200 milions de rals del deute consolidat. El mateix any continuaren les vendes de les terres comunals alienables; en acabar, al començament del s. XX, havia passat a mans particulars el 15,3% del total vendible al Principat, el 35% al País Valencià i el 36% a les Balears. Aquesta desamortització afectà profundament els pobles en desproveir-los de llurs béns comunals.