Eren elegits per les corts, com a representants dels diversos braços, amb mandat fins a la convocatòria de la cort següent. La cort de Lleida del 1375 fixà en tres (habitualment eren ja tres des del 1362, però a vegades reforçats amb tres o quatre més) els diputats de la generalitat de Catalunya (un diputat eclesiàstic —considerat aviat com el president de l’organisme—, un diputat militar i un diputat reial), i el 1413 llur mandat fou limitat a tres anys i amb facultat d’elegir-ne tres de nous per a un nou trienni o fins a la celebració de noves corts. Aquest sistema d’elecció, perdurà, alterat en part el 1455, fins el 1493, que fou introduït el sistema d'insaculació. Del 1365 al 1375, si més no, els diputats foren ajudats per un regent de la diputació, per un tresorer i sovint per tres oïdors de comptes, el nomenament dels quals fou regular i estable des del 1413. Als regnes d’Aragó i de València el nombre de diputats fou fixat en vuit a Aragó i en sis a València (1418) (dos per braç), i en dotze al de Sicília (quatre per braç). Els diputats, al principi simples administradors, amb el temps ampliaren llurs funcions: tingueren l’encàrrec (des del 1422 al Principat i des del 1461 a Aragó) de vetllar pel compliment de les constitucions o furs, la facultat d’interpretar els decrets de les corts, de fomentar el comerç, de mantenir la pau i la seguretat pública (podien equipar i mantenir hosts armades) i, ja des del 1413, d’imposar drets propis per subvenir a les necessitats creixents de l’organisme que dirigien. Al principi del trienni nomenaven representants en diverses poblacions, dits diputats locals. En cessar, havien de fer un testament amb la relació de l’estat de l’administració que deixaven. Fruïen d’un gran prestigi, de privilegis especials, podien anar precedits (des del 1436) de macers i duien gramalla amb la insígnia de la generalitat penjada al coll. El càrrec desaparegué amb la supressió de les generalitats pels decrets de Nova Planta (1707-1716).
f
m
Història