De manera prioritària, els òrgans donats són utilitzats per a substituir mitjançant un trasplantament els dels receptors que han perdut la funcionalitat per una malaltia o un accident. Hi ha dues modalitats de donació, segons si el donant és viu o mort. En el primer cas, la iniciativa parteix del donant, que ha de gaudir d’una bona salut per a poder suportar l’extracció i una vida sense l’òrgan donat, que sol ser per a un receptor concret, del qual s’ha comprovat la compatibilitat. La majoria de les donacions de donant viu són de ronyó, fetge, medul·la i membrana amniòtica. En el cas de donants morts, la major part de les legislacions preveuen l’existència d’un registre de donants d’adscripció voluntària. En el cas dels morts no registrats, cal demanar l’autorització dels familiars per a fer la donació. Els accidents de trànsit suposen una proporció molt important dels òrgans trasplantats, i no sempre és possible obtenir l’autorització amb la celeritat desitjable.
La tecnologia mèdica ha aconseguit crear els anomenats bancs d’òrgans, que en perllonguen de manera limitada la disponibilitat. D’altra banda, la fabricació d’òrgans artificials es troba en un estadi massa primerenc per a constituir una alternativa suficient. Atesa la gran quantitat de demandants i l’escassetat d’òrgans, els estats han establert llistes d’espera de receptors, i s’han creat xarxes per a la donació i intercanvi d’òrgans per tal de maximitzar-ne l’eficiència. Molts estats han introduït gradualment en la legislació la figura del presumpte consentiment, per la qual en cas de mort encefàlica o asistòlica no és obligatori cap mena de consentiment ni de consulta als familiars per a l’extracció i utilització d’òrgans per a trasplantaments (bé que a la pràctica molt sovint no es du a terme l’extracció d’òrgans, malgrat ser legal, en cas d’opinió contrària dels familiars).
L’Estat espanyol fou el primer a introduir el presumpte consentiment (1979), model que ha estat adoptat posteriorment per altres estats europeus (el 2017 eren Croàcia, Bèlgica, Txèquia, França, Hongria, Luxemburg, Polònia i Suïssa). Paral·lelament, alguns d’aquests estats han introduït també un registre on consta la voluntat explícita dels inscrits de no donar els seus òrgans. Catalunya és un dels països europeus amb un índex de donació d’òrgans més elevada (29 donants per milió d’habitants el 2014).