En la història del dret alemany pot ésser assenyalada una primera època, que correspon als períodes germànics merovingi, carolingi i otonià (fins al segle XI) de drets propis de les diverses estirps germàniques (Stammesrechte) (dret germànic). És l’època de les leges: Lex Salica, Lex Ripuaria, Lex Allemannorum, Lex Baiuvariorum, Lex Saxonum, etc.
En constituir-se el regne franc, la llei franca (Lex Salica) esdevingué un cert principi unificador, sense, però, eliminar els diversos drets de les estirps. Els capitulars dels monarques contribuïren també a aquesta unificació. Segueix una època caracteritzada per l’aparició d’estatuts autònoms, que correspon al naixement de les ciutats, al de les corporacions mercantils i, alhora, al desenvolupament del feudalisme. Són establertes una gran sèrie d’ordinacions legals especials que actuen per sota dels drets territorials (producte de la transformació dels antics drets de les estirps). El dret de les ciutats alemanyes, especialment el de Magdeburg, s’estengué a moltes ciutats de l’Europa oriental (Polònia, Hongria, etc.), als països bàltics i la a Rússia Blanca, fins i tot a ciutats que no eren colònia alemanya. La fixació del dret en aquest període és representada per compilacions privades de caràcter territorial, com són Sachsenspiegel (‘Espill de Saxònia’) Schwabenspiegel (‘Espill de Suàbia’), Deutschenspiegel (‘Espill dels alemanys’), a Baviera, etc.
Vers la fi del segle XIV, comença la recepció dels drets romà i canònic, resultat d’una doble exigència jurídica i política: la necessitat d’un dret comú i més evolucionat i el principi del Sacre Imperi Romanogermànic. Aquest procés té el seu origen en la irradiació del focus de Bolonya i en les seves escoles de glossadors i postglossadors; els jutges formats en aquesta universitat foren elements molt importants per a la recepció. Aquest moviment rebé consagració oficial amb l’establiment (1495) del Reichskammergericht (‘Tribunal de la cambra imperial’), que havia de decidir segons el dret romà.
Entre l’escassa legislació general del període de lluites religioses cal destacar la constitució criminal coneguda per La Carolina (1532). A partir del segle XVII (època de l’usus modernus pandectorum) foren refosos i elaborats els materials obtinguts dels drets romà, germànic i canònic. Després de la Guerra dels Trenta Anys, l’imperi alemany arribà a disgregar-se en autèntics estats, els quals es trobaren en la necessitat d’unificar l’enorme quantitat de lleis i de normes existents, i de simplificar-ne l’ús.
La primera de totes les codificacions germàniques fou el Preussisches Landrecht (‘Dret territorial prussià’) el 1794, seguit del codi austríac del 1811 i del codi civil saxó, el 1865. La primera obra legislativa de caràcter general alemany en el camp del dret privat correspon a la Confederació Germànica, la qual promulgà la llei de lletres de canvi del 1848 i el codi de comerç del 1861.
La creació de l’Imperi Alemany (1871) comportà la necessitat de crear codis generals per al nou estat (codi penal del 1871, codi processal penal del 1877, codi processal civil del 1879) i, especialment, un codi civil comú, que fou fortament impugnat per l’escola històrica i pandectística. Després de gairebé vint-i-cinc anys de treballs, entrà en vigor el primer de gener del 1900; tingué, per la seva extraordinària perfecció, una àmplia influència en altres codis posteriors. Una característica molt notable de l’imperi bismarckià fou l’abundosa legislació social i del treball: reglament d’indústries (1869), llei d’assegurances socials (1883-89), llei sobre el treball dels infants (1903), etc. Aquesta legislació, tot defensant l’autoritat de l’estat contra les aspiracions dels sindicats, fou molt progressista quant al contingut, i és la base de la legislació actual d’Alemanya. El dret privat no sofrí modificacions importants fins a l’accés al poder del nacionalsocialisme (legislació racista, d’una banda, i introducció del principi de la lliure creació judicial del dret segons “l’esperit del poble alemany”, de l’altra), el qual, però, no assolí d’alterar fonamentalment l’ordenament jurídic anterior.
La derrota i la divisió en zones d’ocupació (1945) comportaren, juntament amb el posterior federalisme, un cert retorn al particularisme legislatiu. La reunificació de les dues alemanyes (1990) comportà l’extensió de l’ordenament jurídic vigent a la RF d’Alemanya a tot el territori de l’Alemanya Oriental. Tanmateix, algunes lleis existents a l’Alemanya de l’Est, com ara la de l’avortament, continuaren aplicant-se uns anys més en el territori oriental.