Ajudà al seu arrelament el dret canònic, que hom considerava font de dret preferentment i obligatòria. L’aparició del Decret de Gracià coincidí amb la del moviment romanista; la mateixa obligatorietat del dret canònic, que remetia al compliment del dret romà, fou el vehicle de la introducció del dret justinianeu a Catalunya, tant o més que l’esforç científic de les universitats foranes i la tasca dels glossadors i postglossadors i el fet que els decretalistes o canonistes tinguessin una forta base de dret civil. A Catalunya, les reaccions de Jaume I contra el dret comú els anys 1243 i 1251 (prohibint l’al·legació en judici de les lleis romanes i la intervenció dels romanistes en els plets) poden tenir justificació en el recel per allò que hom considerava una innovació inoportuna o en la voluntat d’impedir l’anquilosament del dret als motlles del Corpus Iuris. Però aquestes reaccions ja no haurien estat raonables al cap d’uns quants anys, quan el dret comú havia arrelat. Els legistes i canonistes —Jaume I n'era envoltat— justificaren l’aplicació del dret comú en les mateixes constitucions que la prohibien, car trobaven en les lleis romanes i en els cànons el sensus naturalis de què feien esment les mateixes normacions prohibitives. Els drets canònic i romà s’havien compenetrat talment amb la vida jurídica catalana, que àdhuc en les col·leccions de dret feudal i en les de dret consuetudinari local era palesa la més profunda romanització, tant a base dels texts com de la glossa.
En les corts de Cervera del 1359 hom exigí, per a exercir l’advocacia o la judicatura, la possessió dels cinc llibres ordinaris del dret civil romà o, si més no, els ordinaris de dret canònic i haver-los cursat cinc anys en un estudi general. En les corts de Barcelona del 1409, el dret comú era esmentat com una de les fonts de dret aplicables a Catalunya. L’obra legislativa de les corts catalanes, és a dir, les constitucions, partien de la base de la vigència del dret comú fins a l’extrem de confirmar, unes vegades, l’obligatorietat de les normes de dret romà i dret canònic, i unes altres, fent-ne especial esmena, correcció o interpretació. En la primera compilació de les Constitucions de Catalunya, les de Jaume I, que havien prohibit la invocació del dret comú, foren eliminades de les normes vigents i foren posades entre les derogades. La constitució de les corts de Barcelona de l’any 1599, on fou fixat l’ordre de prelació de les fonts legals de Catalunya i que posà els drets canònic i romà com a supletoris dels usatges i les constitucions, no fou sinó el reconeixement d’un estat de dret que s’arrossegava des de feia força més de tres segles.
Comptant amb el dret comú, a Catalunya no calgué crear un sistema legislatiu complet, car ja hi havia un règim jurídic orgànic i perfecte, al qual s’adaptava el dret de les constitucions i pragmàtiques, limitat a establir excepcions, aclariments, interpretacions, modificacions o bé a completar aquelles altres normes. De tal manera el dret comú i el dret autòcton de Catalunya crearen un sistema de coexistència, que hauria fet impossible l’aplicació de les constitucions al marge dels drets canònic i romà. Per això, en les compilacions del dret especial de Catalunya hom seguí l’estructura i l’ordre del Codi de Justinià.