Sorgí de la necessitat de crear normes jurídiques arran de la conquesta de València per Jaume I de Catalunya-Aragó. Aquest inicià l’atorgament de furs al nou regne (Furs de València), que mostren una influència destacada del dret comú. La cort de 1357-58 disposà que en l’administració de justícia no s’apliquessin lleis estranyes ni decretals, sinó que es tinguessin en compte els furs valencians i que, en tot allò que aquests no preveiessin, es fes ús del bon seny dels prohoms locals, però en la pràctica s’aplicaren el dret romà i el canònic. D’altra banda, per a regir les relacions de la població musulmana que havia restat al País Valencià, fou aplicat el dret islàmic, puix que en l’acte de la conquesta Jaume I havia pactat el respecte a la seva legislació particular, novament reconeguda per Pere III de Catalunya-Aragó (1338) i que anà desapareixent amb la conversió dels moriscs, en part, i amb l’expulsió d’aquests, al principi del s XVII. El dret islàmic no influí en el valencià, com tampoc no ho féu en gaire mesura el dret aragonès, tot i que havia arrelat fortament a les comarques septentrionals del regne valencià, pel fet d’haver-ho obtingut els magnats aragonesos que hi tenien possessions derivades del repartiment fet arran de la conquesta. Aquest dret aragonès fou arraconat gradualment i definitivament eliminat per les corts de Barbastre (1626), que acordaren que tot el Regne de València es regís per les mateixes lleis. Però el 1707, en caure València en mans de Felip V de Castella, durant la guerra de Successió, el dret valencià, tant públic com civil, fou abolit pel decret de Nova Planta, contràriament al que succeí amb la resta del dret català. El 2008, a l’empara de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià del 2006 entrà en vigor el règim de separació de béns, aspecte amb què es tornava a equiparar la legislació valenciana amb la catalana i la balear.
m
Dret català