Vida i obra
Nascut circumstancialment a València, de pares castellans, quedà orfe de molt petit. Fou pintor de ventalls. Estrenà dos miracles (La vanitat castigada i La muda) el 1855 amb motiu del quart centenari de la canonització de sant Vicent Ferrer.
Fou el comediògraf més representat al País Valencià durant l’etapa de la Restauració (1874-1902). Des del primer sainet, El deu, dèneu i noranta (1861) —en llenguatge dialectal, que tingué un gran èxit—, fins a l’últim, Trapatroles (1897, estr. 1895), tota la seva producció, que comprèn mig centenar d’obres, és molt homogènia. Són peces generalment en un acte, a vegades bilingües, entre les quals destaquen Bufar en caldo gelat (1869), El Trobador en un porxe (1870), La xala (1871), Jeroni i Riteta (1872), El tio Cavil·la (1873), L’escaleta del dimoni (1874), La Moma (1874), Als lladres (1874), Mentirola i el tio Lepa (1875), Endevina, endevinalla (1875), Una sogra de castanyola (1875), Tres forasters de Madrid (1876), Les xiques de l’“entresuelo” (1877), Les criaes (1878), Els nòvios de ma cunyà (1880), L’herència del rei Bonet (1880), La “Patti” de peixcaors (1884) i Matasiete, Espantaocho (1884). Ambientades en els barris menestrals de València i muntades sobre una trama simple, d’amors contrariats per problemes de classe (reals o ficticis), que finalment troben solució satisfactòria, tenen la força còmica en el dibuix dels tipus i els costums, i en la vivesa col·loquial del diàleg. Precisament la tipificació caricaturesca dels seus personatges, que s’obté atorgant-los unes determinades marques lingüístiques i una forta càrrega moralitzadora, és una de les aportacions escalantines al teatre valencià. La crítica mai no és amarga i té un alt valor documental com a testimoniatge dels costums de la societat valenciana del seu temps. Escalante aprofità els recursos i les convencions del sainet de tradició agrària per elaborar fórmules noves adaptades a la realitat urbana de València i aconseguir uns resultats dramàtics que crearen escola i han fet perviure el seu teatre fins avui mateix.
En vida de l’autor es publicaren tres volums d’Obres completes (1894); posteriorment s’editaren unes Obras dramáticas (1922-24) i Teatre original complet (1995), a cura de Josep Lluís i Rodolf Sirera. És fill seu l'autor teatral Eduard Escalante i Feo.
Bibliografia
- Aracil, Ll.V. (1968): “Introducció”, dins Escalante, Eduard: Les xiques de l’entresuelo / Tres forasters de Madrid. València, Garbí, p. 7-88
- Carbó, F.; Rosselló, R.X. i Sirera, J.Ll. (1997): Escalante i el teatre del segle XIX (Precedents i pervivència). València / Barcelona, IIFV / PAM.
- Diversos autors (1995): “Escalante”. Saó. Monogràfics, 24
- Ferreres, R. (1965): Eduard Escalante, l’home i el saineter. València, Publicacions dels Cursos de Llengua i Literatura Valenciana de Lo Rat Penat. 1141
- Ferreres, R. (1967): Eduardo Escalante, el hombre y la obra. València, Prometeo.
- Molins, M. (1995): “Dossier: ‘Eduard Escalante’”. Escena, 20
- Sanchis Guarner, M. (1978): El sector progressista de la Renaixença valenciana. València, Institut de Filologia Valenciana / Universitat de València
- Sanchis Guarner, M. (1980): “Escalante”, dins Els inicis del teatre valencià modern (1845-1874). València, Institut de Filologia Valenciana / Universitat de València, p. 47-56
- Sirera, J.Ll. i Sirera, R. (1996)): “Nota biogràfica”, dins Escalante, Eduard: Teatre original complet. València, Institució Alfons el Magnànim, p. 3-12.