Vida i obra
Fill d’un comediògraf aragonès i de mare lleonesa i germà del també escriptor Rafael Marquina i Angulo. Format a Barcelona, es relacionà amb els ambients modernistes, cosa que el portà a col·laborar a Pèl & Ploma i Joventut. Es casà amb Mercè Pichot, germana del pintor Ramon Pichot i de la contralt Maria Gay. En la seva producció en català d’aquests anys destaca el llibret de l’òpera Empòrium (1906), amb música d’Enric Morera, on es defensa un concepte de classicisme que no s’adiu del tot amb el del noucentisme.
També col·laborà en altres obres de teatre líric, amb llibrets o poemes dispersos musicats per Amadeu Vives, Jaume Pahissa, Joan Gay i Planella o el mateix Morera. Part de la seva producció és escrita en català, com ara alguns llibrets d’obres escèniques de Joan Gay i Planella, com El llop pastor (1901), i el de l’òpera Empòrium, d’Enric Morera (1906). També escriví textos en castellà per a autors catalans. Aquest és el cas del text de la peça per a escena Agua mansa (1902), de Gay i Planella, dels llibrets per a diverses sarsueles d’Amadeu Vives -entre d’altres El abanico duende (1918) i Bergamino el lampo (1922)-. Així mateix, és autor dels llibrets de les obres de Jacinto Guerrero El collar de Afrodita (1925) i Los enemigos de la mujer (1927).
El 1907 es traslladà a Madrid, on esdevingué una gran figura del teatre castellà, tot fent reviure les glòries de l’edat mitjana, dels Reis Catòlics i de l’imperi de Carles V. Hàbil versificador, el seu teatre, amb una retòrica pròpia del segle d’or castellà i amb influències directes del Romancero, assolí un gran èxit i fou molt representat. Cal remarcar alguns exemples de drama històric, de caràcter heroic i llegendari, en què exalta les virtuts de la raça i de la tradició com Las hijas del Cid (1908), Doña María la Brava (1909), La alcaldesa de Pastrana (1911), En Flandes se ha puesto el sol (1910), El rey trovador (1912), El Gran Capitán (1916); o drames poètics d’ambient rural com La ermita, la fuente y el río (1927) o Fuente escondida (1931), entre d’altres.
Com a traductor, versionà al català els drames Jesús que torna i La reina jove d’Àngel Guimerà. Com a poeta en castellà, fou modernista i classicitzant: Odas (1900), Las vendimias (1901), Églogas (1901), Elegías (1905), Canciones del momento (1910), entre d’altres. També dins una línia similar i pròxima a l’evocació històrica, publicà, entre d’altres, les novel·les Corneja siniestra (1908), Almas anónimas (1909) i El monje blanco (1930).
La seva activitat cinematogràfica s’inicià com a argumentista de dos films de Josep de Togores, La pescadora de Tossa o Amor de pescadora (1914) i Los muertos viven o Un solo corazón (1915), aquí també com a guionista i codirector. El 1931 fundà, amb altres il·lustres literats, els estudis sonors Cinematografía Española y Americana (CEA). D’altra banda, la seva comèdia Rosa de Francia fou adaptada a Hollywood per José López Rubio el 1935. Adherit a la causa franquista, ja en la postguerra impulsà la carrera que havia emprès el seu fill Lluís Marquina i Pichot com a guionista de Su hermano y él (1941) i també de l’inacabat Sol y sombra de Manolete (1944-45), que havien de dirigir Abel Gance i el seu fill. Aquest últim també realitzà una adaptació de la comèdia paterna Doña María la Brava (1948). D’altra banda, al servei d’altres directors escriví els diàlegs d’El clavo (1944, Rafael Gil); l’argument de la biografia Espronceda (1945, Fernando Alonso Casares); adaptà Tierra sedienta (1945, R. Gil) i fou l’autor de l’argument, conjuntament amb el seu fill, de Serenata española (1947, Juan de Orduña).
En esclatar la guerra civil residia a Buenos Aires, on continuà escrivint. Publicà, entre altres, articles autobiogràfics a la revista Caras y Caretas (1937-1938), com Yo y los días. Cal esmentar també la publicació dels poemes Por el amor de España. Fou un dels propagadors per Amèrica dels principis del Movimiento Nacional.
Poc després retornà a Espanya i s’establí a Burgos. Presidí la Junta Nacional de Teatros y Música i la Societat General d’Autors i fou membre de la Real Academia Española (1939). Actuà també a l’àmbit diplomàtic, de les quals cal subratllar, com a ambaixador extraordinari, representà Espanya a la presa de possessió d’un nou president de Colòmbia.
El 1944 es publicaren les seves Obras completas en vuit volums. Pòstumament aparegué una part de les seves memòries inèdites: Días de infancia y adolescencia (1964).
Bibliografia
- Fernández Romero, R. (2000): “Escritura de la memoria, identidad y modernidad entre dos siglos: el caso de Eduardo Marquina”, dins Diversos autors: 1898: entre la crisi d’identitat i la modernització. Actes del Congrés Internacional celebrat a Barcelona, 20-24 d’abril de 1998. Barcelona, PAM, vol. II, p. 249-260.
- Montero Alonso, J. (1965): Vida de Eduardo Marquina. Madrid, Editora Nacional.
- Pérez Perucha, J. (1983): El cinema de Luis Marquina. Valladolid, SEMINCI.
- Utrera, R. 81985): "Eduardo Marquina", Escritores y cinema en España. Un acercamiento histórico. Madrid, Ediciones JC.