el Buda

Buddha (sa)
(Lumbini, de camí a Kapilavastu, 563 aC — Kusināra, 483 aC)

Resurrecció de Buda

© Corel Professional Photos

Nom amb què normalment és conegut per antonomàsia Siddhārta Gautama, fundador del budisme.

Bé que la seva historicitat és ben documentada, les dades biogràfiques provenen de fonts fragmentades i de documents alguns segles posteriors a la data dels esdeveniments, i la història es barreja sovint amb la llegenda. Originari del clan dels Shākya, família principesca establerta al Nepal, nasqué el 560 aC, segons els càlculs occidentals (el 623 aC segons la tradició de Ceilan).

Era fill de Shuddhodana, rajà o príncep del seu clan. Al seu naixement (adornat d’històries llegendàries) l’infant presentà senyals que seria un gran mestre i que seguiria els signes que li serien donats. El pare procurà de mantenir-lo aïllat al seu palau, lluny de tota experiència del dolor, i el casà, jove encara, amb Yashodharā, de qui tingué un fill, Rāhula. A vint-i-nou anys es trobà un dia amb un vell, un malalt, un mort i un asceta (divinitats o personatges interpretats com els signes que li havien estat predits) i tingué així la primera experiència del dolor. Abandonà el palau, on deixà la muller i el fill, i començà una vida de pelegrí errant, a la recerca de la causa del dolor i d’un camí d’alliberament. En aquell moment de reacció, a l’Índia, contra el ritualisme vèdic, experimentà que ni aquest ni cap dels dos nous camins que se li oferien, la doctrina dels Upaniṣad i l’ascetisme, no el podien portar a l’alliberament. Havent-se donat a intensos exercicis de meditació, una nit, després d’haver superat les temptacions del dimoni Māra, que el volia apartar de l’aprofundiment de la veritat, sota l’arbre pippala (Ficus religiosa), encara venerat avui a Buddhagayā, tingué la revelació o il·luminació (bodhi) i esdevingué Buda (l’'Il·luminat’), al cap de sis anys d’haver abandonat el palau. Decidí de predicar el dharma (doctrina) a tota la humanitat, i a Sārnāth, prop de Benarés, predicà per primera vegada la doctrina de les quatre nobles veritats a cinc ascetes, antics companys seus. Amb el sermó de Benarés, acceptat tradicionalment com la primera exposició de la doctrina bàsica, posà en moviment la roda de la llei. Els cinc ascetes esdevingueren els primers deixebles i monjos de la comunitat o sangha. La seva fama s’escampà pel nord-est de l’Índia i el nombre de conversos cresqué ràpidament; el Buda els ensenyà la plena disciplina per a comprendre l’alliberament i atènyer el nirvana, i els envià a predicar. Organitzà la comunitat monàstica, que consistia en un orde de monjos o mendicants (bhikku). La doctrina del Buda suposava una profunda revolució espiritual de l’hinduisme, relegava les divinitats a segona fila i oferia un camí d’alliberament als homes de tota condició social, sense distinció de castes i sense l’ajuda de cap revelació sobrenatural, sinó basat en una ètica humana. El Buda no deixà cap obra escrita; la comunitat en transmeté oralment la doctrina, fins que, quatre segles després, fou recollida per escrit en el cànon búdic.

Morí a 80 anys, i el seu cos fou incinerat. Les cendres foren repartides entre els deixebles més importants, i al damunt erigiren reliquiaris (stupa). Aviat s’estengué el culte a les relíquies i als objectes usats per ell. Bé que, segons la doctrina genuïna, entrat en el nirvana el Buda no manté relació amb el món, aviat s’intensificà el culte per fer activa la seva gràcia, sobretot en el budisme mahāyāna. Li foren tributats honors divins i fou considerat no solament una persona històrica, sinó l’encarnació d’un prototip etern. A més del de Buda, hom li donà els noms de Tathāgata (‘el qui ha vingut’), Bhagavat (‘Senyor’) i Shākyamuni (‘savi del clan dels Shākya’).