Antic barri pescador, a la seva platja eren varades les barques del bou (la vida pescadora del Cabanyal fou tema freqüent de la pintura de Joaquim Sorolla); al s. XX conservà durant molt temps la major part de la població pescadora de València, que arribava a prop d’un miler de persones. L’actual església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels fou construïda al començament del s. XIX al lloc d’una antiga ermita. A partir de la fi del s. XVIII esdevingué lloc d’estiueig de famílies burgeses valencianes, coincidint amb la retirada de la mar a causa de les obres del port, però a partir de la fi del s. XIX decaigué a favor del sector septentrional de la Malva-rosa i s’anà convertint en un barri comercial i popular.
Declarat Bé d’Interès Cultural el 1993 per la seva arquitectura singular de cases populars modernistes, des del 1998 una part important del barri fou amenaçat d’enderroc pel projecte de perllongament de l’Avinguda Blasco Ibáñez fins a la platja, cosa que motivà una forta oposició ciutadana i una llarga sèrie de litigis. Al desembre del 2008 el Tribunal Suprem donà la raó a l’Ajuntament, i el març del 2010 l’aprovació del Pla Especial de Protecció i Reforma (PEPRI) per les Corts Valencianes comportà els primers enderrocs a partir de la seva entrada en vigor el mes següent, malgrat estar recorregut al Tribunal Constitucional, actuació que donà lloc a una gran contestació i nombroses controvèrsies. Amb la pèrdua de l'alcaldia de València per part del Partido Popular (que controlava des del 1991) després de les eleccions del maig del 2015, el nou consistori d'esquerres clausurà definitivament el projecte d'enderrocament i reforma del Cabanyal.