El Quixot

El Quijote (es)

La primera part de la novel·la (El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha) aparegué a Madrid al començament del 1605 (bé que hom sospita una edició de pocs mesos abans, de la qual no es coneix cap exemplar) i la segona (El ingenioso cavallero...) el 1615, ambdues vegades editada pel llibreter Juan de la Cuesta. L’èxit de la novel·la fou gran i immediat: el mateix 1605 Juan de la Cuesta publicava una nova edició de la primera part i a Lisboa n’apareixien dues edicions sense autorització. La primera part es publicava a Londres (1612), traduïda a l’anglès per Thomas Shelton, i l’obra sencera s’ha reeditat nombroses vegades en castellà i en totes les llengües cultes.

L’obra literària anterior de Cervantes no podia fer sospitar que esdevindria un dels més importants novel·listes que han existit. Una vida plena de moments amargs i difícils i un coneixement directe de la gent del camp espanyol contribuïren a donar sentit al Quixot i a determinar el seu paisatge i la fesomia dels seus tan diversos personatges. D’altra banda, el seu innat bon humor i el seu tarannà agut i graciós atorgaren a la novel·la un constant vessant irònic. Les seves nombroses lectures, principalment novel·les cavalleresques, i el seu concepte renaixentista i clàssic d’un art literari nou i modern, pogueren contribuir a concebre la narració amb el propòsit deliberat de desacreditar aquelles novel·les inversemblants per mitjà de la burla en forma de paròdia.

Superficialment el Quixot és una paròdia dels llibres de cavalleries, bé que hi hagi d’altres intencions superiors, car, si només fos la burla d’un gènere literari en voga, la seva eficàcia i el seu interès haurien cessat en deixar d’ésser popular aquell gènere. L’hidalgo manxec Alonso Quijano s’obsessiona de tal manera amb la lectura dels llibres de cavalleries que enfolleix, i la seva follia, monomania autèntica, el duu a dos errors fonamentals: primer, que totes les fantasies i inversemblances dels llibres no són invencions de llurs autors, ans la narració fidel de fets portats a cap per cavallers que existiren de debò; segon, que al seu temps és perfectament factible de ressuscitar la cavalleria de l’edat mitjana i actuar d’acord amb el vell i ja oblidat codi cavalleresc dels temps feudals. Així adopta el nom de don Quijote de la Mancha, es vesteix una armadura del temps dels seus besavis (o sia del segle XV) i surt del seu poble disposat a imposar la justícia al món. Tant per la seva vestimenta medieval com per la seva mentalitat i fins i tot pel seu llenguatge (amb sovintejades formes pròpies del castellà medieval) don Quixot és un arcaisme vivent, la qual cosa suposa una constant desacomodació amb l’ambient en què viu i amb les persones amb qui tracta, a les quals produirà, o bé sorpresa, o bé el riure.

En la primera part la ment de don Quixot transformarà la vulgaritat de la vida quotidiana en la fantasia del món cavalleresc, i per a ell els hostals seran castells, els molins de vent gegants, els ramats exèrcits, i convertirà una camperola d’un poblet veí del seu en una princesa, Dulcinea del Toboso, de la qual es creurà enamorat, com els cavallers de les novel·les de llurs dames. Tot i que la crua realitat palesarà constantment el seu error, don Quixot hi persistirà, malgrat les assenyades observacions de Sancho Pança, un camperol del seu poble que s’emportarà com a criat, bé que sempre li dirà escuder.

Però a la segona part de la novel·la, don Quixot, que ja sempre veurà la realitat tal com és, serà objecte de l’engany dels qui el volten (Sancho, els ducs), els quals s’encarregaran d’enganyar-lo d’acord amb les seves dèries. En la recerca de l’aventura de debò, que no trobarà ni a la Manxa ni a Aragó, Catalunya té un paper essencial. En arribar al virregnat toparà amb uns bandolers que viuen arriscadament, s’esdevindran els primers vessaments de sang, presenciarà a la platja de Barcelona la persecució d’un bergantí turc, amb canonades i tot. I en aquest capítol apareixerà, com a contrapunt del somniador i fantasiós don Quixot, la figura llampant i aventurera del bandoler Roque Guinart, que fou en realitat Perot Rocaguinarda, pel qual Cervantes manifesta una autèntica simpatia. El problema del bandolerisme català, amb les seves imbricacions herètiques, i el de l’expulsió dels moriscs atorguen a la segona part del Quixot un cert compromís amb la vida espanyola del començament del segle XVII.

El Quixot en la música i als Països Catalans

Ha estat tema musical molt emprat (especialment alguns episodis com les noces de Camacho): s’han destacat sobretot les òperes de Paisiello, Bodin de Boismortier i Massenet, el ballet de L. Minkus, el poema simfònic de R. Strauss i El Retablo de Maese Pedro de Falla.

Les primeres edicions del Quixot fetes als Països Catalans són les que feu Pere Patrici Mei a València el 1605 i el 1616 i una de Barcelona del 1617. Del segle XVIII cal esmentar l’edició feta a cura de Gregori Maians (1750) i, ja modernament, per la seva qualitat tipogràfica, la d’Octavi Viader feta a Sant Feliu de Guíxols el 1916. Al segle XIX començaren a aparèixer les primeres traduccions catalanes: Jaume Pujol n’inclogué la traducció d’un capítol a les seves Observaciones sobre la ortografía mallorquina, i altres fragments de diversos traductors foren publicats a revistes de Barcelona, com el d’Ignasi Petit a La Renaixença. El 1882 fou publicada en forma de fulletó a El Principado la primera part traduïda per Eduard Tamaro, i el 1891 aparegué la traducció, amb alguns passatges suprimits, d’A. Bulbena i Tosell, autor també de posteriors edicions (1894, abreujada; 1928, fragmentària; 1930). Altres traductors, encara, són Ildefons Rullan (Palma, 1905-06) i Sánchez i Juan (1936, traducció revisada per Pompeu Fabra), Joaquim Civera i Sormaní (Tarragona, 1969) i Enric Piferrer i Chafer (Barcelona 1971, amb pròleg de G. Díaz-Plaja). De les obres inspirades en aquest tema, tanmateix no gaire nombroses, hom pot citar l’obra teatral de Josep Robrenyo Don Quijote y Sancho Panza (1833) i les narratives Visita de don Quixot a la Barcelona actual (1905), de J. Aladern, i Ida y vuelta de don Quijote (Palma, 1910), de J. Singala.