Enric II d’Anglaterra

(Le Mans, 1133 — Chinon, 6 de juliol de 1189)

Rei d’Anglaterra (1154-89), fill del comte Jofre V d’Anjou, duc de Normandia, i de Matilde, filla i hereva del rei Enric I.

Succeí Esteve I després d’haver-lo obligat a reconèixer-lo com el seu hereu. Ultra les possessions de la corona anglesa, concentrà també parts importants del territori francès: Anjou, Turena, Normandia i Maine, heretats dels seus pares, i Aquitània, Poitou, Perigord, Llemosí i Gascunya, pel seu casament amb Elionor d’Aquitània (1152). Lluità contra l’Església i la noblesa per aconseguir l’enfortiment de la monarquia. En l’intent de limitar el poder dels tribunals eclesiàstics, per les constitucions de Clarendon (1164), topà amb Thomas Becket, l’afrontament amb el qual s’agreujà quan el rei féu coronar el seu fill Enric d’Anglaterra, i sembla que ell mateix inspirà l’assassinat de l’arquebisbe (1170). El gran ressò de la mort de Becket, tanmateix, l’obligà a fer-se enrere en la qüestió de la jurisdicció eclesiàstica. D’altra banda, atacà tots els privilegis desmesurats que la noblesa havia adquirit en regnats precedents i intentà de sotmetre'ls a les lleis normals del país. Els nobles s’hi oposaren, amb l’ajut dels fills i la muller del rei, però aquest els dominà (1174). L’oposició dels seus fills, però, continuà, i se n'aprofità Lluís VII de França.