Fill segon del Vell Pretendent Jaume d'Anglaterra, que el creà duc de York poc després de néixer. El 1745, arran de la revolta dels jacobites escocesos, anà a París a demanar l’ajut del rei Lluís XV, però el 1747 tornà a Roma, on el mateix any fou creat cardenal amb el títol de York. A la mort del pare intentà debades que el papa reconegués rei d’Anglaterra i Escòcia el seu germà, el Jove Pretendent. Arquebisbe de Corint (1758) i bisbe de Frascati (1761-1803), el 1803 fou nomenat degà del Sacre Col·legi i bisbe d’Òstia i Velletri. En morir el seu germà Carles (1788), es proclamà rei de la Gran Bretanya. Arran de la Revolució Francesa i la influència de Bonaparte a Itàlia restà reduït a una extrema pobresa.