Hom recull i coordina també informació de caire polític, financer, industrial, agrícola, etc., per tal d’obtenir un quadre complet del potencial bèl·lic del país sotmès a l’espionatge. Actualment ha adquirit importància l’espionatge industrial, amb el qual hom intenta d’accedir a la tecnologia secreta d’altres països per tal d’evitar les despeses necessàries en programes d’investigació. La majoria dels països tenen organitzacions d’espionatge, com el Deuxième Bureau a França, l’Intelligence Service a la Gran Bretanya, la Central Intelligence Agency als EUA, etc. Les diverses legislacions nacionals dicten diferents sancions al delicte d’espionatge; en temps de pau, tanmateix, hom se sol limitar a l’expulsió de l’espia, mentre que, en temps de guerra, és aplicada generalment la pena de mort; quan l’espia, a més, actua contra la pròpia nació, és tractat com a traïdor. L’anomenada Quarta Convenció de la Haia (1907), que establí les normes jurídiques internacionals respecte a l’espionatge, definí l’espia exclusivament com ''l’individu que, obrant clandestinament o sota falsos pretexts, recull o intenta de recollir informació en la zona d’operacions d’un bel·ligerant per comunicar-la a l’altra part'', i decidí, així mateix, que la pena corresponent a un presumpte espia no ha d’ésser aplicada sense previ procediment judicial i que, per a ésser acusat de tal, l’espia ha d’ésser descobert en flagrant delicte en el sentit que, si aconseguia de tornar al seu exèrcit i després era fet presoner, hauria d’ésser tractat ja només com a presoner de guerra.
L’espionatge ha experimentat importants modificacions els darrers anys. D’una banda, s’ha ampliat la utilització de satèl·lits espia, dotats de sistemes per a realitzar fotografies amb llum visible i també amb raigs infraroigs, raigs X i llum ultraviolada. Les fotografies així obtingudes són transmeses mitjançant ones de ràdio. Aquest tipus d’observació ha resultat decisiu en els darrers conflictes armats en què han participat països occidentals, com la guerra de les Malvines i la guerra del Golf Pèrsic. Actualment només disposen de satèl·lits espies els EUA, França i Rússia. Els satèl·lits nord-americans són els més perfeccionats i es divideixen en tres categories: d’alerta immediata, de presa d’imatges i de vigilància oceànica. A més hi ha diverses xarxes de detecció d’explosions i míssils. Rússia disposa de satèl·lits d’intel·ligència electrònica, de reconeixement fotogràfic, de reconeixement aeri i de detecció de míssils. Malgrat la importància adquirida pels satèl·lits, els Estats Units d’Amèrica han continuat utilitzant els avions de reconeixement fotogràfic com ara el Lodkheed U-2, denominat TR. A partir del 1990 l’aparell anomenat Aurora substituí el SR-71 Blackbird. Una innovació important ha estat la utilització a gran escala dels sorolls produïts pels ordinadors com a fonts d’informació, ja que subministren informació sobre les dades que s’estan processant. També s’han desenvolupat sistemes per a blindar electrònicament els equipaments mitjançant la substitució del cablejat metàl·lic per fibra òptica i dels impulsos elèctrics per impulsos lluminosos (programa Tempest dels EUA). Al marge del avenços tecnològics, l’espionatge també s’ha vist revolucionat per la desaparició de l’URSS i la dissolució del KGB a conseqüència de l’intent de cop d’estat del 1991. Ara bé, la desfeta dels serveis d’intel·ligència soviètics no fou total i així el 1994 es descobrí que Aldrich Ames, important càrrec de la CIA, havia estat un agent doble de la Unió Soviètica i que continuava espiant ara a favor de Rússia.