Este

Família feudal sortida del llinatge obertenc, que prengué el nom del castell d’Este, prop de Pàdua.

En fou el fundador Alberto Azzo (II) d’Este (mort el 1097), marquès i senyor d’Este, senyor de Rovigo i comte de Lumigiana, fill d’Alberto Azzo (I) i de Gualdrada d’Este, el qual fixà la residència a Este; es casà primer amb Cunegunda, germana de Güelf III, duc de Caríntia i marquès de Verona, el qual adoptà llur fill, Güelf IV, que fou el tronc dels ducs güelfs de Baviera, de Brunsvic (després reis d’Anglaterra i de Hannover) i de Saxònia; amb la segona muller, Garsenda del Maine, fou pare de Folco (I) d’Este. Aquest (mort vers el 1128), marquès d’Este, heretà les possessions italianes del seu pare. El seu fill Obizzo (I) d’Este (mort el 1193) fou el primer a adquirir importància política a Ferrara mitjançant el casament del seu hereu Azzo (V) d’Este amb la pubilla dels Marcheselli, rivals dels Torelli. Fou net d’aquest Azzo (VI) d'Este, el fill del qual, Aldobrandino (I) d’Este (mort el 1215), marquès d’Ancona i senyor de Ferrara, fou pare de Beatriu d’Este (muller del rei Andreu II d’Hongria) i perdé Este, que passà a Pàdua. Un dels seus germans, Azzo (VII) d’Este, dit Novello (mort el 1264), fou expulsat de Ferrara (1222) pels Torelli, però, aliat amb el papa i la lliga güelfa, recuperà el poder el 1240 i en fou elegit podestà; perdé, però, la Marca d’Ancona el 1239, que passà a l’Imperi. Net del darrer fou Obizzo (II) d’Este (mort el 1293), reconegut pels ferraresos com a senyor perpetu i designat senyor de Mòdena (1288) i de Reggio (1289). El succeí el seu fill Azzo (VIII) d'Este, el nebot del qual, Obizzo (III) d’Este (mort el 1352), senyor de Ferrara i Mòdena, tingué la senyoria de Parma (1344-46) i obtingué (1329) la legitimació del seu poder en rebre el títol de vicari papal perpetu a Ferrara. El succeí el seu fill natural Alberto (V) d’Este (mort el 1393), senyor de Mòdena, Ferrara i Ariano, que governà ensems amb el seu germà Niccolò (II) d’Este (mort el 1388), fundà la Universitat de Ferrara (1391) i fou succeït pel seu fill natural Niccolò (III) d’Este. Aquest (mort el 1441) s’apoderà (1409) de Reggio i Parma (que perdé el 1420) i de Forlì (1410) i, aliat amb els Visconti, fou nomenat governador de Milà (1441). El succeí el seu fill bastard Leonello d’Este (mort el 1450), que feu de la seva brillant cort de Ferrara el centre de la vida i la cultura italianes, i fou succeït pel seu germà, també bastard, Borso d'Este, creat duc de Mòdena i Reggio i comte de Rovigo per l’emperador (1452) i de Ferrara pel papa (1471). Germà seu, legítim, fou Hèrcules I de Mòdena (mort el 1505), que perdé Reggio (1484), es casà amb Elionor d’Aragó, filla de Ferran I de Nàpols, i protegí els artistes. Foren fills d’aquest Hipòlit d’Este (mort el 1520), arquebisbe d’Erztergom i primat d’Hongria, cardenal (1493), arquebisbe de Milà i Zagreb, que lluità (1509) contra Venècia, defensà Ferrara contra el papa Juli II i protegí Ariosto; Isabel d’Este (morta el 1539), muller del marquès de Màntua, i Beatriu d’Este (morta el 1497), muller del duc de Milà, ambdues protectores dels millors artistes i literats italians de l’època (Mantegna, Leonardo da Vinci, Rafael, Ticià, Castiglione, etc); i Alfons I de Mòdena (mort el 1534), que adquirí la senyoria de Carpi (1530), elevada a principat el 1535, continuà el mecenatge de les arts —feu del poeta Boiardo un ministre i protegí Ariosto— i s’hagué de casar (1501) amb Lucrècia Borja per tal de salvar les possessions familiars de la rapacitat del papa Alexandre VI i del seu fill Cèsar de Borja, però després, en lluita contra el papa Juli II, perdé Mòdena (1510) i Reggio (1512), que recuperà el 1527 i el 1523, respectivament; fou famós pels seus coneixements de tècnica artillera. Foren fills d’aquest darrer Hipòlit d’Este (mort el 1572), arquebisbe de Milà i cardenal (1539), que passà a França (1561-63) i intervingué en les discòrdies entre catòlics i hugonots, fou també un mecenes de les arts i les lletres i construí la vil·la d'Este a Tívoli; Francesc d’Este (mort el 1578), marquès de Massa-Lombarda, que es casà amb Maria de Cardona, marquesa de Pàdua, i comtessa d’Avellino; i Hèrcules II de Mòdena (mort el 1559), també duc de Chartres i vescomte de Caen pel seu matrimoni amb Renata, filla de Lluís XII de França. Llur fill Alfons II de Mòdena (mort el 1597), fou el protector de Tasso; es destacà també en el perfeccionament de les armes de foc. Mort sense fills, el succeí el seu cosí germà Cèsar I de Mòdena (mort el 1628), darrer duc de Ferrara (incorporada pel papa, el 1598, als seus dominis), germà d'Elionor d’Este (muller de Carlo Gesualdo, príncep de Venosa) i el net del qual, Francesc I de Mòdena mort el 1658), adquirí (1635) el principat de Correggio. El fill d’aquest, Alfons IV de Mòdena (mort el 1662), es casà amb Laura Martinozzi, neboda del cardenal Mazzarino, fou generalíssim dels exèrcits francesos a Itàlia i fundà la Galleria Estense. Foren fills seus Maria Beatriu de Mòdena, muller de Jaume II d’Anglaterra, i Francesc II de Mòdena (mort el 1694), que fundà la Biblioteca Estense i la Universitat de Mòdena. En morir aquest darrer sense fills, fou succeït pel seu oncle Rinald I de Mòdena (mort el 1737), que adquirí dels Pico el ducat de Miràndola i el marquesat de la Concòrdia (1710), així com dels Gonzaga el principat de Novellara (1737), pretengué el tron de Polònia el 1674 i fou fet cardenal el 1694. Al seu fill Francesc III de Mòdena (mort el 1780) li foren ocupats i devastats els ducats pels austríacs durant la guerra de Successió a la corona d’Àustria; es passà al costat del rei d’Espanya, que el feu capità general dels seus exèrcits a Itàlia, fou restablert pel tractat d’Aquisgrà (1748) i rebé d’Àustria el govern de la Llombardia (1754). El seu fill Hèrcules III Rinald de Mòdena (mort el 1803) fou desposseït del ducat pel tractat de Campoformio (1797) i rebé, en compensació, el ducat de Brisgòvia (1801) pel tractat de Lunéville; es casà amb Maria Teresa Cybo-Malaspina, duquessa de Massa i princesa de Carrara. Llur única filla, Maria Beatriu de Mòdena (morta el 1829), heretà els estats materns, fou la darrera representant de la família i aportà Brisgòvia al seu marit, l’arxiduc Ferran d’Àustria, els descendents del qual, cognomenats Àustria-Este, recuperaren Mòdena i Reggio (1814), que detingueren fins el 1860, any que foren annexats a Sardenya. Els títols i el cognom Àustria-Este passaren, des del 1875, successivament, a d’altres branques de la casa imperial austríaca.