Treballà al ministeri de finances (1889) en l’elaboració de la imposició directa i fou ministre de finances. El 1904 renuncià el càrrec, davant les exigències militaristes, i professà economia a la Universitat de Viena.
Fou un dels principals crítics de la teoria econòmica de Marx. Dins la teoria subjectiva cardinal del valor, criticà la posició de Von Wiessen de calcular la utilitat total multiplicant el nombre d’unitats per la utilitat marginal. Segons ell, la utilitat total és la suma de les utilitats marginals. La seva aportació principal fou la introducció del temps en la teoria de la producció: el resultat és no solament una justificació de l’interès, sinó també una teoria completa de la distribució i de tot el procés econòmic. La producció capitalista consumeix temps i es caracteritza per l’allargament del sistema productiu. El temps presenta rendiments decreixents: el període de producció implicat per la utilització de capital creix més de pressa que no pas la quantitat i la qualitat del producte. Els béns presents valen més que els futurs, segons la formulació de la seva teoria de l’àgio. Les forces del mercat determinen una durada ideal de la producció i un nivell de salaris consistents en la plena ocupació i en la maximització del benefici en considerar com a paràmetres el fons de salaris, el nombre de treballadors i els nivells de producció corresponents als diferents allargaments. En aquesta anàlisi el capital esdevé un concepte real, definit com un bé no permanent extingit de forma periòdica.
És considerat el principal teòric de l’escola austríaca. La seva obra principal és Kapital und Kapitalzins (1884-1912), i els seus assaigs foren recollits en Gesammelte Schriften (1924-26).