exegesi

f
Bíblia

Disciplina teològica que estudia científicament la Bíblia.

L’exegesi se serveix de ciències auxiliars (filologia, crítica literària, crítica històrica, arqueologia, etc) i els seus principis són elaborats per l’hermenèutica. L’exegesi jueva a l’època del Nou Testament ofereix una triple modalitat: la halakà, interessada en els aspectes legals, la haggadà, que cerca de nodrir la fe del poble mitjançant la pregària, i la pešer, que desxifra els texts com si es tractés de visions. Els evangelis presenten Jesús utilitzant aquestes tècniques en la lectura de l’Antic Testament. L’exegesi de l’Església apostòlica tendeix a una lectura apologètica i cristològica de l’Antic Testament. L’exegesi patrística considerà inseparables l’Escriptura i la tradició i cercà més l’esperit bíblic que no la lletra. L’escola alexandrina tendí a l'allegoria, mentre que l’antioquena preferí la teoria, que, tot i respectar el sentit literal del text, intenta de superar-lo. Al s XIII hom valorà els sensus litteralis, i els humanistes del s XVI, coneixedors de les llengües antigues, introduïren mètodes d’anàlisi literària més objectius. Els tres principals corrents exegètics de la Reforma foren representats per Zwingli, Luter i Calví. El primer seguí la visió humanística de l’època, segons la qual calia llegir la Bíblia com tots els altres llibres, dels quals, però, calia distingir-la en tant que permet una experiència personal de l’Esperit Sant. Luter, per al qual la Bíblia era el llibre d’espiritualitat del cristià, introduí una distinció radical entre l’Antic Testament (llibre de la Llei) i el Nou Testament (llibre de la Gràcia). Calví sostingué la necessitat de posseir l’Esperit Sant per a una recta exegesi i la no-distinció d’ambdós Testaments, pel fet que tenen el mateix Esperit Sant com a autor. L’exegesi protestant posterior ha seguit més el corrent calvinista que no el luterà. En els ambients protestants moderns es destaquen l’escola liberal, que cerca un coneixement científic i racional de la Bíblia, i el corrent, més que no pas escola, representat per Karl Barth, el qual valora l’Escriptura en la mesura que és paraula de Déu. R. Bultmann, M. Dibelius i K.L. Schmidt inicien l’estudi de les formes literàries (Formgeschichte) i uneixen el mètode historicocrític amb l’exegesi querigmàtica de Barth. Certs nuclis protestants adopten posicions rígidament conservadores. L’escola de Lund reintrodueix en l’exegesi el confessionalisme luterà. L’escola d’Uppsala exclou els punts de vista racionalistes i historicistes de l’escola liberal, així com les categories doctrinals de Barth i el confessionalisme de l’escola de Lund, i cerca una lectura objectiva del text. L’exegesi catòlica, que ha pretès d’inspirar-se en l’exegesi apostòlica i patrística, parteix del pressupòsit que no és l’individu, sinó la comunitat orgànicament constituïda, que pot oferir una recta exegesi. A partir d’aquí la teologia de la Contrareforma ha recorregut a la Bíblia, considerada com el primer dels llocs teològics (loci theologici), per treure'n arguments per a una justificació dels dogmes. Enfront, doncs, del protestantisme, que proclama la sola Scriptura, el catolicisme afirma la necessitat de la tradició i del magisteri com a orientadors de l’exegesi, la qual esdevé, així, serventa de la dogmàtica i de l’apologètica i fa molt difícil la crítica científica. L’encíclica Providentissimus Deus, de Lleó XIII, constituí un cert progrés, tot i això insuficient, en aquesta actitud. M.J. Lagrange, fundador de l’École Biblique de Jérusalem, introduí el mètode històric, i tant l’encíclica Divino afflante Spiritu, de Pius XII, com, sobretot, el concili II del Vaticà, han fet possible que els exegetes catòlics s’hagin obert a un treball més científic i rigorós.