Vida i obra
Vers el 1899 assistia a l’acadèmia Hoyos de pintura; més tard completà la seva formació al Cercle Artístic de Sant Lluc i al Cercle Artístic de Barcelona. El 1910, fugint d’una condemna de la llei de jurisdiccions, anà a París, on s’estigué dos anys. Fou professor d’història de l’art a l’Escola Superior de Bells Oficis i a l’Escola Elemental del Treball (1920-23), càrrecs que hagué de deixar en advenir la Dictadura. Més tard fou professor de l’Escola de Bibliotecàries.
El 1922 anà a Portugal, i el 1923, a Holanda, llocs on organitzà exposicions oficials d’art català. Fugitiu d’unes anunciades represàlies dels anarquistes, residí a París (1936-38), i tornà el 1939 a França, d’on ja no retornà fins el 1947, quan ja estava malalt.
Utilitzà el nom Elies per a signar els textos erudits i els olis, i feu servir els pseudònims Apa, per a les caricatures, i Joan Sacs, per als texts de creació i les crítiques periòdiques.
El caricaturista
Dins el camp de l’humor gràfic, fou el fundador de la publicació satiricoliteraria Papitu (1908), que dirigí fins el 1911 en la seva etapa més càustica i anticonservadora, que esdevingué plataforma de llançament d’artistes importants i que comptà amb col·laboradors de l’alçada d’Isidre Nonell, Juan Gris, Josep Aragay, Xavier Nogués, Manuel Humbert, Pau Gargallo i Ricard Canals.
Reuní els seus dibuixos antialemanys, publicats durant la Primera Guerra Mundial a la revista Iberia de Barcelona, al volum Kameraden (Barcelona, 1917) —prologat per Sem—, els quals li valgueren la gran creu de la Legió d’Honor francesa (1919).
Publicà caricatures en el diari madrileny España i al Paris-Journal, Paris-Midi i L’Assiette au Beurre de París, però centrà la seva activitat en publicacions les catalanes Cu-cut!, En Patufet, La Mainada, Cuca Fera, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Picarol, El Gall, Revista Nova, Vell i Nou —fundada per ell—, D’Ací i d’Allà, Mirador, El Poble Català i La Publicitat, en les quals es consagrà com el principal caricaturista polític del país.
Representà una posició ideològica de centreesquerra feroçment contrària tant a la Lliga com a l’anarquisme. Estilísticament, fou influït pels dibuixants del Simplicissimus, i es caracteritza per un traç sintetista, dur i cantellut i una composició complexa i estructurada, sovint amb un gust pel grotesc i, especialment al principi, tenyit d’un cert aire decadentista.
El pintor
Fou membre del grup Les Arts i els Artistes, i es donà a conèixer el 1910 en guanyar una medalla d’honor a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona.
Es presentà individualment el 1914, quan Marià Burguès —sabadellenc, com la família de l’artista— exposà pintures seves al Faianç Català de Barcelona. Després d’una primera etapa en què emprà una pinzellada curta i metòdicament disposada, evolucionà encara cap a un major realisme, minuciós i clar —natures mortes, interiors, retrats—, que juga amb el trompe-l’oeil i sembla preludiar Dalí i l’actual hiperrealisme.
Malgrat que se'l considerà sovint desfasat, el seu art, fruit de la seva admiració per Vermeer i per Chardin, s’inscriu de ple en la línia neoobjectivista apareguda a Europa i als EUA després de la primera onada avantguardista: la similitud de la seva pintura amb la de l’alemany Hans Mertens —típic representant del corrent Neue Sachlichkeit—, per exemple, és remarcable.
Durant la seva darrera estada a diversos llocs de França (1939-47) pintà nombrosos paisatges, gènere que anteriorment gairebé mai no havia conreat. Bones mostres de la seva obra, no gaire nombrosa, es conserven al Museu d’Art Modern de Barcelona.
L'historiador
Publicà llibres d’història de l’art, alguns dels quals, tot i que metodològicament mostren la seva formació autodidàctica, han esdevingut obres de referència com L’escultura catalana moderna (1926-28),
Publicà també els opuscles La catedral de Barcelona (1926), El moble de la Xina (1927), Barcelona, guía práctica y artística de la ciudad (1929), L’art de la caricatura (1931), i De l’ensenyament de les belles arts, el discurs d’ingrés a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (23 de desembre de 1932).
Fou el fundador dels Amics de l’Art Vell (1929-35), una associació creada amb l’objectiu de defensar el patrimoni artístic de Catalunya, i impulsà la restauració de Poblet (1928).
El seu germà Jaume, diposità a la delegació de l’Instituto Nacional del Libro Español, a Barcelona, un mecanoscrit inèdit que Feliu Elias redactà sobre Les arts del Llibre a Barcelona: Història del llibre català il·lustrat 1775-1939.
L'escriptor
Com a creador literari, les obres integrades dins el recull Vida i mort dels Barcelonins (1929) —prologat per Pere Coromines—, han estat qualificades de “pirandel·lianes” per l’humor emprat, que sovint voreja l’absurd (com en els diàlegs escenificables Dos homes com un cos gran i Una bona acció mai no és estèril, integrats en el citat recull),
També és l’autor d’algunes monografies que encara no han estat superades sobre Benet Mercadé (1921), Simó Gómez (1923), Enric Monserdà (1927), Francesc Soler i Rovirosa (1931) i La vida de Damià Campeny (1938), i encara la breu biografia Xavier Nogués (~1926), basada en testimonis del biografiat i records personals que han servit de base, gairebé única, a tota la bibliografia posterior sobre el seu gran amic.
El crític d'art
Com a crític d’art, la més transcendent de les seves facetes, fou un home especialment exigent.
Representà des d’un principi l’aglutinador de tota una tendència noucentista basada en el realisme, contrària a la que es basava en el classicisme. I s’oposà, sempre en nom de l’objectivitat, a l’art d'avantguarda, actitud que donà origen a polèmiques sorolloses amb Sebastià Gasch i Josep Llorens i Artigas.
Defensà el seu ideari des de Revista Nova, Vell i Nou, La Publicitat i Mirador, i el sintetitzà a l’opuscle Una nova etapa de les arts (1932) —conferència llegida en una exposició de Pidelaserra—, on es manifestà contrari a l’art compromès, per tal com se supeditava a finalitats extraartístiques, i a l’idealisme, puix que significava una evasió d’un món que, malgrat ésser sovint odiós, és admirable. També publicà el llibre La moderna pintura francesa fins el cubisme (1917), un estudi crític sobre la pintura francesa i, en concret sobre l'impressionisme.
Bibliografia
- Calvo Serraller, F.: Enciclopedia del arte español del siglo XX, Mondadori, Madrid 1992.
- Gaya Nuño, J.A.: Historia de la crítica de arte en España, Ibérico Europea de Ediciones, Madrid 1975.
- Guansé, D.: Abans d’ara. Barcelona, Proa, 1966, p. 151-155.
- Miralles, F.: “Historia de l’art realista a Catalunya (ss. XIX-XX)”, Realisme a Catalunya, Lunwerg, Barcelona 1999.
- Molins, M.: Feliu Elias: una contribució a la història de la crítica d’art a Catalunya, 1987 [tesi doctoral].
- Molins, M.: “Feliu Elias dins del seu temps”. Revista de Catalunya, 1, 1986, p. 109-126.
- Molins i Nubiola, M.: “Apa / Joan Sacs / Feliu Elias”. Sd’O, 463-464, 1998, p. 58-62.
- Pla, J.: “Feliu Elias, Apa, Joan Sacs”, dins Homenots. Tercera sèrie. Barcelona, 1972, Destino, p. 429-465.
- Triadú, J.: “Joan Sacs i els drames ciutadans” (Pròleg), dins Sacs, Joan: Vida i mort dels barcelonins. Barcelona, Selecta. (1970), p. 5-11.
- Vintró, A.: Cinquanta dibuixants de Catalunya que formaren època, Glosa, Barcelona 1981.