La referència més antiga és del 1530, si bé és possible que al segle XV existís a Elx alguna obra dedicada a l’Assumpció de la Mare de Déu. El text poètic és basat en escrits assumpcionistes apòcrifs, com De transitu Mariae Virginis, i prové de còpies d’una consueta del 1625 que era, també, còpia d’una d’anterior, perduda. Les representacions es remunten possiblement als volts del 1370 (hom ha adduït la data del 1266, històricament inversemblant), i els primers segles sofriren mutacions en el text i, sobretot, en la música, però, llevat d’algunes interrupcions de poca durada, han estat continuades fins avui, especialment gràcies al rescripte del papa Urbà VIII (1632), que autoritzà el costum tradicional de celebrar-les dins el temple, tot i ser contrari a les normes del concili de Trento. No hi ha, però, testimoniatges escrits conservats fins al recull de notícies històriques d’Elx fet per Cristòfor Sanç i de Carbonell (1621; publicat el 1954), ja que l’existència de la festa no fou divulgada: hom tendí, més aviat, a ocultar-la per por d’imitacions, i només al segle XIX fou donada a conèixer (pel marquès de Molins, el 1869, en l’àmbit hispànic; per Pedrell a l’estranger, vers els anys 1900-05).
L’obra, escrita en català i enterament cantada, es divideix en dues parts -la primera destinada a la vigília i la segona, al dia de l’Assumpció- i consta de 26 fragments musicals diferents. Sis guarden relació amb el repertori medieval, i la resta foren escrits en la seva majoria a la segona meitat del segle XVI. Entre els fragments del Renaixement, setze són polifònics. Els cants de la Mare de Déu i de l’àngel són melismàtics i tenen influència oriental. Tres fragments foren escrits pel valencià Bernardino de Ribera (mitjan segle XVI), i un altre fou adaptat per ell mateix a partir d’un villancico de Pedro de Escobar (m. ~535). Un altre fragment és de Joan Ginés Pérez, canonge el 1595 de la catedral d’Oriola (Alacant), a qui es poden atribuir cinc peces més, entre les quals el glòria final. Lluís Vic, mestre de capella de Santa Maria d’Elx des del 1562, escriví un sol número per a l’obra. El fragment més cèlebre és el conegut popularment com a ternari, d’autor anònim.
L’argument s’inicia amb el desig de morir de la Mare de Déu i l’aparició de l’àngel, que li anuncia el pròxim traspàs; els apòstols es congreguen al seu voltant. Quan la Mare de Déu mor, els àngels baixen a recollir-ne l’ànima. Els jueus, en una escena molt moguda (la judiada, restablerta en les representacions des de la reforma d’Òscar Esplà, el 1924), volen impedir l’enterrament de la Mare de Déu. En aproximar-se al cos inanimat, resten petrificats; es converteixen i són batejats. L’obra acaba amb la intervenció de la Trinitat, que corona la Mare de Déu i l’acull al cel en cos i ànima.
Els actors són il·licitans: els homes, sacerdots i seglars, representen els principals personatges, i els nens, les santes dones. La representació se celebra en un cadafal, al centre de l’església. La tramoia, molt complicada, permet el descens de l’àngel dins una magrana i el moviment de l'araceli, petit altar on es col·loca la imatge de la Mare de Déu voltada d’àngels instrumentistes, mentre la Trinitat davalla en una altra plataforma.
El text, que tracta del trànsit de la Mare de Déu, fou fixat al final del segle XVI, i des de llavors ha restat inalterat. En canvi, la música ha estat sotmesa a profundes modificacions d’estil degudes, sobretot, a la seva transmissió oral. El canvi recent més substancial respecte a les versions que transmeten les particel·les del mestre de capella del segle XIX és constituït pels fragments per a orgue que hi introduí Òscar Esplà en substitució d’altres suposadament del Renaixement. De l’escenografia de l’obra destaquen tres màquines aèries d’origen medieval que descendeixen de la cúpula de l’església en determinats moments de l’acció dramàtica.
Text i música es conserven en un manuscrit o consueta del 1709 de l’Arxiu Municipal d’Elx (Ms. U-24), que és còpia d’una altra consueta del 1639, idèntica a la que es feu el 1625 per a sotmetre-la a la Inquisició; els originals de totes dues s’han perdut.
L’any 2001 la Unesco declarà la Festa d’Elx patrimoni oral i intangible de la Humanitat.
Bibliografia
- Albet i Vila, Montserrat
- Alier i Aixalà, R. (1975): Bibliografía crítica de la "Festa" o "Misteri d’Elig". Alicante, Instituto de Estudios Alicantinos.
- Antón Asensio, A. (1970): El "Misterio" o "Festa" de Elche...: guía para el espectador del famoso drama sacro-lírico... Elche, Patronato Nacional del Misterio de Elche Pascual Segarra Agulló.
- Castaño, J. (1994): Repertori bibliogràfic de la Festa d’Elx. València, Alfons el Magnànim.
- Gómez, M.C. i Massip, J.F. (1986): Món i Misteri de la Festa d’Elx. Consueta de 1709. València, Generalitat Valenciana.
- Gómez i Muntané, M. del C. (1986): Consueta 1709: estudi crític de la música. València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
- Massip, F. (1991): La festa d’Elx i els misteris medievals europeus. Alacant / Elx, Institut de Cultura Juan Gil-Albert / Ajuntament d’Elx.
- Orts i Roman, J. (1951): Descripción emotiva del Misterio de Elche: conferencia pronunciada en la Real Academia de San Carlos de Valencia, Instituto Británico de Madrid, Ateneo de Barcelona y Teatro Coliseo de Elche. Elche, Biblioteca y Tesoro de Autógrafos del Huerto del Cura.
- Pedrell i Sabaté, F. (1901): La "Feste" d’Elche. Leipzig, Breitkopf et Härtvel.
- Pedrell i Sabaté, F. (1906): La Festa d’Elche ou le drame lyrique liturgique espagnol: Le Trépas et l’Assomption de la Vierge: conférence composée pour les Fêtes musicales et populaires de la Schola à Montpellier. Paris, Edit. de la "Schola".
- Phelipe Perpiñán, C. (1933): Lo misteri d’Elig. El misterio de Elche: manual del curioso espectador de la representación de la famosa fiesta, compuesto para que sirva de guía y claro conocimiento. València, Renovación Tipográfica.
- Pomares, J. (1957): La "Festa" o Misterio de Elche. Barcelona, Gráficas Marsá.
- Rodríguez Cuadros, E. (1992): Cultura y representación en la Edad Media: actas del Seminario celebrado con motivo del II Festival de Teatre i Música Medieval d’Elx, octubre-noviembre de 1992. Generalitat Valenciana.
- Soler Chacón, Gaspar