fisiocràcia

fisiocracia (es), physiocracy (en)
f
Economia

Corrent doctrinal del pensament econòmic aparegut a França a la segona meitat del segle XVIII, enfront del mercantilisme vigent fins aleshores.

François Quesnay i els seus seguidors, que s’autodenominaren economistes, constituïren la primera escola econòmica coherent. L’obra de Quesnay Tableau économique (1758) fou el primer model econòmic que descriví la interdependència entre les diferents classes socials (agricultors, propietaris i l’anomenada classe estèril) donant-los una comprensió global i dinàmica; posà en relleu que l’agricultura era l’únic sector capaç de produir un excedent o una riquesa (produit net), mentre que la indústria i els serveis eren sectors exclusivament transformadors, a càrrec de la classe estèril. Com que aquest excedent es traspassava íntegrament a la classe propietària de la terra, els fisiòcrates en deduïren que la reforma fiscal adequada havia d’incloure un impost únic sobre aquesta classe social. La cosa més important per a ells era descobrir l’ordre natural existent i actuar-hi d’acord, i relegar el paper de l’estat a fornidor de certs serveis i a mantenidor de la llibertat econòmica individual com a garantia per a assolir aquest ordre natural, seguint la màxima de Le Mercier de la Rivière: "Laissez faire, laissez passer, le monde va de lui-même", que sempre defensaren. A més de Richard Cantillon, considerat com a precedent, foren fisiòcrates destacats el comte de Mirabeau, P.S. Dupont de Nemours J.C.M.V. Gournay i N. Baudeau, les principals aportacions teòriques dels quals aparegueren en el diari “Ephémérides du Citoyen”. En un pla pràctic, el defensor més notable de la doctrina fisiocràtica fou A.R.J. Turgot. Malgrat les deficiències de la fisiocràcia, els seus pressupòsits, que defensaven el liberalisme econòmic, foren, en certa manera, recollits per l’escola clàssica anglesa.