Continuació de la Reial Companyia de Fils i Teixits de Cotó (1771), successivament ampliada rebé els noms de Comissió de Fàbriques de Fils, Teixits i Estampats de Catalunya, Junta de Fàbriques de Catalunya, Institut Industrial de Catalunya, Foment de la Producció Nacional, Institut de Foment del Treball Nacional i, a partir del 1889, Foment del Treball Nacional, any que incorporà el Foment de la Producció Espanyola. El seu òrgan principal fou la revista El Trabajo Nacional, que aparegué a partir del 1892 (el 1942 adoptà el nom d’Información Económica, el 1943 recobrà el nom primitiu i el 1970 aparegué sota el d’Economía Nacional y Internacional de la Empresa). La biblioteca i l’arxiu d’aquesta entitat constitueixen una font molt útil per a la història econòmica de Catalunya durant el segle XIX i el primer terç del XX.
Durant molts anys defensà el proteccionisme; responia a una mentalitat capitalista i regionalista enfrontada al govern central i als sectors partidaris del lliurecanvisme i s’oposà sistemàticament a qualsevol tractat de comerç o a qualsevol aranzel d’aquest signe. Un dels punts àlgids del desacord amb l’Estat fou l’aprovació de la llei aranzelària del 1869 durant el ministeri de Laureà Figuerola, de tendències lliurecanvistes. Amb l’assassinat del president de la Primera República Joan Prim (anteriorment defensor dels interessos dels industrials catalans) i el retorn de la monarquia (1874), l’anul·lació de la clàusula que rebaixava gradualment els aranzels (1876) retornà a l’aliança inestable amb el govern espanyol. Tanmateix, a l’interior del Foment del Treball es gestà en part el primer catalanisme polític. Així, per exemple, el seu president Albert Rusiñol (1899-1901) ho fou així mateix de la Lliga Regionalista. En aquesta primera etapa en foren també membres destacats Francisco José Orellana, Joan Sallarès, Guillem Graell, Frederic Rahola i Lluís Ferrer-Vidal. Tot i que l’organització intervingué en les discussions sobre els principals problemes de política econòmica, des del 1914 la seva participació minvà quan començà a estar controlada per la burgesia més conservadora. Durant els anys del pistolerisme (1919-26), convisqueren en l’organització els sectors més conciliadors amb els més durs, partidaris de l’enfrontament armat amb els sindicats obrers. Un destacat exponent d’aquest sector, Jaume Cussó, presidí Foment els anys 1918-22. L’any següent, Foment s’adherí públicament al cop d’estat militar que instaurà la Dictadura de Primo de Rivera, però posteriorment intentà contemporitzar amb el govern de la Segona República.
Després del 1939, amb el franquisme subsistí lligat a l’Organización Sindical Española. Contràriament a altres associacions que van ser absorbides en l’entramat d’entitats del règim, conservà la seva personalitat jurídica i l’òrgan de govern, ara anomenat Servicio Sindical de Alta Cultura Económica, i en la cúpula hi tingueren un pes determinant dirigents i alts càrrecs polítics, com ara Miquel Mateu, que en fou president del 1952 al 1972, i el ministre Pere Gual i Villalbí. A la fi del franquisme impulsà la creació de la Confederación Española de Organizaciones Empresariales (CEOE), patronal d’àmbit estatal dins de la qual s’integrà. Malgrat que en fou el principal impulsor i que des del 1995 n’ocupa regularment una vicepresidència, les relacions de Foment amb la CEOE han mantingut un curs fluctuant, com mostra l’absència a les vicepresidències de la CEOE de la patronal catalana en 2006-08. El primer president de la CEOE, Carles Ferrer i Salat ho fou anteriorment de Foment (1977-78), així com també Joan Rosell, successivament president de Foment (1995-2010) i de la CEOE des del 2010. Els altres presidents des de la instauració de la monarquia constitucional (1978) han estat Alfred Molinas (1978-95) i, rellevant Joan Rosell, Joaquim Gay de Montellà (2010-18). El novembre del 2018 accedí a la presidència de l’organització Josep Sànchez i Llibre, qui renovà en el càrrec el juliol del 2022.
En l’àmbit català, Foment inclou entre els seus membres la CECOT, organització amb la qual, arran de la creixent implantació al territori i les diferències en qüestions com ara el posicionament respecte a l’independentisme, ha protagonitzat episodis de tensió a la segona dècada del segle XXI. Aquests episodis culminaren el febrer del 2018 en la resolució de la suspensió de CECOT com a membre de Foment almenys fins al final de la presidència de Gay de Montellà, el qual encapçalà el suport de l’organització al decret del govern espanyol que facilitava el trasllat de les seus socials d’empreses fora de Catalunya després del Referèndum de l’1 d’octubre. Poc després de la fi del mandat de Gay de Montellà, la CECOT fou readmesa a Foment (març del 2019).
Dins l’espai de l’empresariat català, Foment del Treball Nacional té com a principal competidor la PIMEC, organització representativa de la petita i mitjana empresa. L’any 2000 Foment impulsà la creació de la Federació d’Empresaris de la Petita i Mitjana Empresa de Catalunya – Fepime Catalunya, orientada a aquest mateix segment de la patronal, fet que accentuà la rivalitat PIMEC-Foment, sobretot per la representativitat en òrgans mixtos amb l’administració pública, establerta en el 60% per a Foment del Treball, el 25% per a PIMEC i el 15% per a Fepime. Tot i els desacords, al llarg dels anys següents es produïren diversos intents de fusionar les dues patronals catalanes (2003, 2009 i 2013) que no prosperaren. El març del 2019 ambdues organitzacions signaren un acord pel qual al llarg de deu anys es modificava gradualment la representativitat davant els òrgans de l’administració amb l’objectiu d’aconseguir la paritat. S’acordava també la retirada de Fepime dels òrgans de representació empresarial, amb la qual cosa es reconeixia de manera explícita la seva vinculació a Foment del Treball.