Guerra de Successió Hispànica
El 23 de setembre de 1705, en el moment que la ciutat de Lleida capitulà davant dels austriacistes, era capità de dues companyies de les forces borbòniques, comandades pel governador Melo. L’1 de gener de 1706, però, estava integrat en l’exèrcit de Carles d’Àustria, com a sergent major del regiment d’infanteria de la ciutat de València. Amb aquest grau militar prengué part en diferents fets d’armes esdevinguts al Regne de València, principalment a Requena i el seu entorn. Després de la derrota d’Almansa continuà lluitant per la causa austriacista. Així, durant l’hivern del 1709 al 1710 comandà la fortificació de la localitat d’Estadilla, prop de Barbastre, i, pel març del 1712, comandava les tropes austriacistes a Falset. Amb la sortida dels contingents aliats de Catalunya, l’estiu del 1713, Maians decidí seguir la lluita. Ho feu com a tinent coronel del regiment dels Desemparats, format en gran part per contingents valencians, i sota el comandament del coronel Josep Vicent Torres i Eiximeno.
Durant els darrers mesos del setge de Barcelona destacà per diverses accions militars: ocupar amb 200 homes, el 16 de juliol de 1714, el fossat de la muralla des del baluard de Sant Pere al de Llevant; socórrer, amb els seus 200 homes, els dies 12, 13 i 14 d’agost, el baluard de Llevant durant el combat pel baluard de Santa Clara; estar al capdavant de la defensa del sector del Born en la jornada del 10 de setembre, i, finalment, tenir el comandament de la defensa del paratge del convent de Sant Agustí el dia 11 de setembre de 1714.
Detenció i captiveri
Fou un dels detinguts, amb traïdoria i premeditació, el dia 22 de setembre de 1714. Com la resta dels detinguts, fou enviat a Alacant, on arribà el 2 d’octubre. Formà part del contingent de presos enviats a la ciutadella de Pamplona. Al principi del 1721, com altres presos, fou traslladat a l’alcàsser de Segòvia. El 4 de desembre de 1723, el mateix dia que la cort autoritzava la sortida de Basset de l’alcàsser, Maians, Torres i Vila, demanaren rebre el mateix tracte. El mateix ministre Miraval, que s’havia excusat de respondre en els casos de Bordes i de Dalmau, al·legant-hi desconeixement, es negà a atendre la petició de Maians, Torres i Vila, el 17 de desembre de 1723, afirmant que aquests presos encara haurien de donar gràcies per no haver estat executats i per poder-se estar a l’alcàsser: “(...) no es prisión estrecha, ni aflictiva, y en ella pueden estar con desahogo, y hacer ejercicio, para su salud (...) se mantengan como están”. Aquesta resposta semblà excessiva al ministre de Despatx José de Grimaldo, que optà per consultar el cas a Bermúdez, confessor de Felip V. Aquest religiós feu una reflexió menys dura que la de Miraval, apuntant que els tres presos podrien ser enviats a diferents punts de Castella, on restarien confinats fora de la presó. Això sí, amb prohibició expressa de traslladar-se a qualsevol territori de la corona d’Aragó. Aquesta proposta més humanitària tingué uns resultats imprevistament negatius per als sol·licitants. El 6 d’octubre de 1724, Felip V decidí que Maians fos traslladat a Ayamonte. Afortunadament, pel que s’explica tot seguit, l’alcaid de l’alcàsser, González Clavo, personatge molt peculiar, al·legà que no disposava de diners per a procedir al trasllat. Aquest fet salvà d’una mort segura tant a Maians, que depenia econòmicament dels diners que rebia Torres, com a aquest, gairebé cec i impedit, que necessitava de l’ajut físic que li prestava Maians. Els anteriors llaços militars entre tots dos havien donat pas a llaços de solidaritat carcellera sobrevinguda. Davant del perill, ambdós suplicaren al rei, amb el suport de l’alcaid, el 25 d’octubre, que se’ls permetés residir a Segòvia, fora de la presó. La resposta de la cort, el 3 de novembre de 1724, acontentava els dos presos a mitges: se’ls permetia sortir de dia de l’alcàsser, però havent-hi de tornar, obligatòriament, a passar-hi la nit. En conseqüència, a partir del 8 de novembre, Maians pogué sortir amb aquestes condicions.
Finalment, el 2 d’octubre de 1725, gràcies a la pau de Viena, Francesc Josep Maians fou posat en llibertat. Primer es traslladà a València per reunir-se amb la seva muller i els tres fills del matrimoni, abans de marxar tots plegats cap a Viena.
L’exili
Ja a la capital imperial, Maians fou nomenat, el 15 d’octubre de 1727, coronel de l’exèrcit reial, fet que li suposava rebre una pensió de 152,5 florins mensuals. Més tard, el 7 de desembre de 1752, accedí al grau de general de batalla de l’exèrcit imperial. Abans de morir, també rebé el títol de comte.
Es desconeixen les circumstàncies i la data de la seva mort.