Francesc Trabal i Benessat

(Sabadell, Vallès Occidental, 5 de maig de 1899 — Santiago de Xile, 8 de novembre de 1957)

Francesc Trabal i Benessat

© Fototeca.cat

Periodista i escriptor.

Ja d’estudiant, als Escolapis de Sabadell, entrà en contacte amb altres companys, amb els quals publicà La Fulla del Salau (1916) al si de l’Acadèmia Catòlica de Sabadell, origen del que es coneix com Grup o Colla de Sabadell, del qual també formaven part Joan Oliver i Armand Obiols. En fou un dels membres més actius. Redactor i director del Diari de Sabadell, que es convertí en una de les plataformes del grup. Hi publicà, a més de nombrosos articles, la secció “De cara a la paret”, que signà amb el pseudònim Sr. Banyeta (actualment recollida en part, i amb altres col·laboracions, a De cara a la paret, 1985). Col·laborà també a La Veu de Catalunya, La Publicitat i Mirador, entre d’altres. El 1931, estrenà una obra de teatre (Els mediocres), que no ens ha arribat. El 1925 havia fundat, amb altres membres del grup, l’editorial La Mirada, que s’inicià amb un intencionat llibre seu d’acudits, alguns de sàtira esportiva, L’any que ve (1925), il·lustrat per ell mateix i per altres artistes i prologat per Josep Carner.

El 1920, com a part d’un ambiciós projecte per a estendre la vida cultural per tot Catalunya, creà l’Associació de Música de Sabadell, gràcies a la qual entrà en contacte amb Jean Cocteau i els cercles avantguardistes francesos. Viatger i inquiet, es destacà per les seves actituds crítiques i humorístiques, pròximes al dadaisme.

En les seves novel·les —L’home que es va perdre (1929), Judita (1930), Quo vadis, Sànchez? (1931), ambientada en el món esportiu, amb il·lustracions de Valentí Castanys, Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren quan el sol es pon (1933) i Vals (1936), que obtingué el premi Crexells aquest mateix any—, fa ús de la paròdia del gènere i de recursos metanovel·lístics. Al mateix temps hi remarca la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant, amb un humor que tendeix a l’absurd, a l’estirabot i a la sorpresa, d’una manera pròxima a la literatura avantguardista.

Promotor d’una associació professional d’escriptors, impulsà, el 1935, la creació del Club dels Novel·listes. Durant la guerra, es traslladà a Barcelona. Fou un dels artífexs de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, adscrita a la UGT, des de la qual desplegà una intensa activitat organitzativa que anava des de la creació del Servei de Biblioteques del Front o la representació internacional dels escriptors catalans (a través del PEN Club), fins a l’impuls de publicacions com Mirador o Meridià, i, sobretot, la confluència amb la política de la Conselleria de Cultura amb la creació de la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual fou secretari. Organitzà també la sortida cap a l’exili dels escriptors catalans i la seva acollida en residències, especialment en la de Roissy-en-Brie.

En acabar la Guerra Civil, s’exilià a França i, més tard, a Xile, on lluità per la persistència de la cultura i la literatura catalanes, impulsant les relacions entre escriptors. Així, s’adherí a l’Agrupació Patriótica Catalana de Xile, creà l’Instituto Chileno-Catalán de Cultura, dirigí el PEN Club xilè (dins el qual creà una secció catalana amb personalitat nacional) i fundà una gaseta radiofònica de caràcter literari que es constituí en l’òrgan d’enllaç entre la cultura catalana i la xilena. Amb Joan Oliver i Xavier Benguerel, fundà l’editorial El Pi de les Tres Branques, i, de cara al públic xilè, l’editorial de literatura infantil Rapa Nui. Fou, també, gerent de l’editorial American Playbook, i entre altres activitats culturals, fou promotor i creador de la setmana literària i feu audicions de ràdio sobre literatura. A més, col·laborà a Germanor i a La Nostra Revista (de Mèxic), entre d’altres, i publicà la novel·la Temperatura (1947), obra ambiciosa i controvertida, força criticada pels especialistes, en la qual, amb la voluntat d’expressar la màxima normalitat cultural, torna a les formes més anticonvencionals del gènere.

Tanmateix, en els darrers anys de la seva vida, des de la seva posició contrària a la repatriació dels exiliats mentre durés el franquisme, se sentí desplaçat i vençut moralment.