Jesuïta (1564), el representant més destacat de l’escolàstica del s XVI, professà filosofia i teologia a diversos col·legis de l’orde a Castella, a Roma i, finalment, a Coïmbra. Conegut també com a doctor eximius, interpretà lliurement Tomàs d’Aquino (i establí, així, el que hom ha anomenat suarisme), i la seva influència fou decisiva no sols sobre el seus contemporanis, àdhuc entre els protestants, ans també en figures posteriors, com Leibniz; aquesta influència, d’altra banda, es donà tant en l’àmbit de les qüestions filosòfiques com, sobretot, en el camp del dret i la política. Expressió típica de l’aportació de Suárez en filosofia és la seva obra central, Disputationes metaphysicae (1597), on la metafísica resta —com en tota l’escolàstica— al servei de la teologia; un interès primàriament teològic és discernible, en efecte, en la crítica suarista a la prova de l’existència de Déu a partir del moviment (que sols porta a una causa primera material) i en la seva substitució per l’argument de la contingència mitjançant una distinció entre essència i existència que no és real (tomisme), sinó sols de raó amb fonament en la realitat, amb la qual cosa resta afermada —alhora que la contingència no és negada— la relació existent entre el creat i Déu. D’altra banda, pel que fa als aspectes renovadors (i fins a un cert punt revolucionaris) de la doctrina juridicopolítica de Suárez —exposada al Tractatus de legibus ac Deo legislatore (1612) i a la Defensio fidei catholicae et apostolicae adversus Anglicanae sectae errores (1613)—, cal destacar la clara distinció entre la legislació humana i la divina, el desenvolupament de la idea de llei natural (ja sia com a ius gentium o com a llei civil) i el reconeixement que l’autoritat radica en el consentiment del poble i que, per això mateix, és lícita la rebel·lió contra el monarca injust.