Residí a Cuba d’infant. En tornar, estudià dret a Barcelona i publicà contes i articles a La Senyera, de Palamós, El Federalista, L’Avenç, etc., i fou redactor de Joventut.
S’identificà amb els ideals del modernisme i el federalisme. El 1902 publicà Francisco Pi i Margall i la peça teatral Titelles febles. En Creuant la plana morta (1903) defensà l’autonomisme. El 1904 aparegueren el relat La Ella d’en Vademecum i el drama El geni, escrit amb Emili Tintorer. El seu teatre s’inscriu en els corrents vitalistes i regeneracionistes del modernisme.
El 1905 estrenà Dintre la gàbia i entrà en contacte amb l’esperanto. Estudià esperanto i n’esdevingué un infatigable propagador des de Joventut, amb articles a La Veu de Catalunya (amb el pseudònim Tamen) i amb la publicació d’un gran nombre d’obres didàctiques, com Gramàtica catalana de la llengua internacional esperanto (1906) i altres gramàtiques, vocabularis, etc. També escriví llibres de contes en esperanto, com La plugisto, i fou col·laborador de La Revuo, revista esperantista de París. Fou un dels organitzadors del Congrés Internacional d’Esperanto de Barcelona, el 1909 (esperantisme), i col·laborà a la Kataluna Antologio.
El 1907 publicà una altra obra teatral en col·laboració amb Tintorer (El boig); el 1910, La veu del poble i el poble de la veu, escrita amb Lluís Via, i el 1912, la novel·la Homes artificials, una aproximació al gènere de la ciència-ficció. Fou combatent de la Primera Guerra Mundial, les impressions sobre la qual deixà escrites a En el repòs de la trinxera (1918) i De la trinxera estant (1918). Després, col·laborà a Costa Brava i El Diluvio. Durant la postguerra, en sortir de la presó, escriví en revistes de l’exili com Pont Blau i publicà Palamosines. Cants de la Costa Brava (1958).
Bibliografia
- Martí i Mainar, J. (1986): “Notícia sobre la vida i l’obra de Frederic Pujulà i Vallès” (Pròleg), dins Pujulà i Vallès, F.: Homes artificials. Badalona, Pleniluni, p. 125-143.