Fou donat a conèixer mitjançant el Manifeste du futurisme, publicat a Le Figaro (22 de febrer de 1909) i redactat pel poeta Filippo Tommaso Marinetti. Els postulats d’aquest moviment eren el rebuig de la tradició i de la conservació del passat i una exaltació de les innovacions —sobretot mecàniques— presents i futures. Propugnava la guerra, la velocitat i la violència. El programa, projectat totalment de cara al futur i en lluita constant amb la tradició, demostrà aviat les seves limitacions d’actuació, es degradà progressivament i, a Itàlia, arribà, fins i tot, a la col·laboració amb el feixisme. La cronologia i la vigència del futurisme han estat molt discutides. No obstant això, hom en pot donar dues dates clau: el 22 de febrer de 1909, data d’aparició del primer manifest, i el 1920, que es clou el període de lluita i la publicació de les revistes portaveus d’aquest moviment. El punt més positiu del futurisme fou segurament l’obertura a un seguit d’experiències en el camp de l’avantguarda, que foren ben aprofitades posteriorment pel dadaisme i pel surrealisme.
El futurisme en les arts plàstiques
En art, el futurisme significà una reacció contra el simbolisme i contra l’Art Nouveau i una voluntat de violència, que foren ben acollides per Umberto Boccioni, Gino Severini, Giacomo Balla, Carlo Carrà i Luigi Russolo, que signaren el Manifesto della pittura futurista (11 de febrer de 1910) i, dos mesos més tard, el Manifesto tecnico della pittura futurista. Les directrius bàsiques foren, entre altres, la negació de l’academicisme, una oposició als crítics d’art i, per damunt de tot, una exaltació de les manifestacions d’originalitat i afirmació del dinamisme universal, el qual cal plasmar en la pintura com a sensació dinàmica partint del principi que el moviment i la llum destrueixen la materialitat dels cossos. Els futuristes foren els primers artistes de la civilització tecnològica, de la qual extragueren llurs principis: energia, moviment, ritmes mecànics i materials manufacturats. Com a grup es manifestà en la Mostra d’Arte Libera, a Milà (1911), que provocà reaccions violentes de públic i de crítica, i a la Galerie Bernheim-Jeune de París (1912), on fou presentat per F.Féneon, que considerà els futuristes com a hereus de Seurat. Boccioni publicà (1912) el Manifesto tecnico della scultura futurista, on establí les relacions entre el model interior i el model exterior i afirmà el valor de la subjectivitat en la creació plàstica, la qual cosa ja apunta el surrealisme. Després de la Primera Guerra Mundial, el futurisme continuà essent conreat a Itàlia per G. Balla i alguns deixebles seus, que constituïren l’anomenat segon futurisme. Són obres característiques del futurisme Formes úniques de continuïtat en l’espai (1913, The Museum of Modern Art, Nova York) i Cavall + genet + casa (1914, col·l Peggy Guggenheim, Venècia), d’U. Boccioni, i Les mans del violinista (1912) i Línies- forces del paisatge + sensació d’ametista (1917-18, col·l G. Balla, Roma), de G. Balla.
El futurisme en la literatura
En el camp literari, Marinetti proclamà el Manifesto tecnico della letteratura italiana (11 de maig de 1912), on es basa en un mitjà d’expressió nou: “les paraules en llibertat”; propugnava la destrucció total de la sintaxi, acceptava com a única forma verbal l’infinitiu i introduïa una tipografia nova. A més de la seva aportació, cal destacar L’immaginazione senza fili e le parole in libertà (1913) i Onomatopee astratte e sensibilità numerica (1914). També són remarcables Aldo Palazzeschi (Il contradolore), Corrado Govoni (Rarefazione e parole in libertà) i Ardengo Soffici (Cubismo e futurismo). Als Països Catalans el divertissement futurista tingué uns quants adeptes, com Joaquim Folguera, Sebastià Sánchez-Juan i, sobretot, Joan Salvat-Papasseit, que en una part de llur obra acusaren influències futuristes. L’anada, molt posterior, de Marinetti a Barcelona (1928) no és vàlida quant a la influència que podia exercir-hi, car en aquell moment el prestigi del moviment futurista havia decaigut molt, pel seu filofeixisme i també pel seu establiment definitiu en la cultura oficial italiana. A l’URSS hom difongué el futurisme literari mitjançant el manifest del 1913, on hom insistia, a la manera marinettiana, en el problema de la llengua: “L’Acadèmia i Puškin són més incomprensibles que els jeroglífics. Llençar al mar Puškin, Tolstoj, Dostojevskij, etc., de la nau del nostre temps”. El moviment atenyé el seu punt culminant els primers anys de la revolució. Antiburgès, el futurisme soviètic propugnava l’obra produïda exclusivament pel proletariat sota formes noves d’expressió. Els màxims representants foren Majakovskij, A.E. Kručenyč, V.V. Kamenskij, E.G. Guro i V.V. Khlebnikov.
El futurisme en la música
El futurisme musical aparegué el 1910. Incorporà el soroll al llenguatge sonor i difongué la convicció que la màquina havia de dominar la creació musical. Francesco Balilla Pratella (1880-1955), autor del Manifesto dei musici futuristi (1910) i de Música futurista (1911), creà les obres musicals Inno alla vita (1913) i el poema tràgic L’aviatore Dro (1915). La producció dels sorolls fou facilitada pels instruments intonarumori i rumorarmonio, inventats per Luigi Russolo, autor del Manifesto dell’arte dei rumori (1913), on propugna una música semblant a la poesia de Marinetti. El futurisme fou més ric en la teoria que no pas en la creació d’obres artístiques.