Gabriel Alomar i Vilallonga

Fòsfor (pseud.), 
(Palma, Mallorca, 7 d'octubre de 1873 — el Caire, 7 d'agost de 1941)

Gabriel Alomar i Vilallonga

© Fototeca.cat

Assagista, poeta i polític.

Vida i obra

Cursà els estudis de secundària a l’Institut Balear i el 1889 començà a Barcelona la carrera de lletres. Exercí de professor d’institut a Palma, Figueres i Gijón. Fou a Mallorca on s’inicià literàriament, amb articles costumistes publicats a La Roqueta amb el pseudònim Biel de la Mel i on sovint fou atacat pels sectors dirigents i per la intel·lectualitat local. A Barcelona, fou un important, però tardà, teoritzador del modernisme —El futurisme (conferència pronunciada el 1904, publicada el 1905), L’estètica arbitrària (sèrie d’articles publicada el 1906), De poetització (1908)— i un dels fundadors i col·laboradors d’El Poble Català, plataforma modernista en la qual signava la secció “Sportula” amb el pseudònim Fòsfor.

Fou arraconat pel Noucentisme, tot i que Eugeni d’Ors s’inspirà en més d’un punt de les seves teories. Tractà aleshores de fer com a liberal un paper en l’àmbit hispànic i aspirà a representar la societat catalana; feu col·laboracions a El Imparcial, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, España, La Nación de Buenos Aires i Hispania, entre altres publicacions. En l’àmbit editorial destaquen llibres com La guerra a través de un alma (1917), Verba (1919), prologat per Azorín, i La formación de si mismo (1920).

Els seus principals models intel·lectuals foren Carlyle, Emerson, Renan o Nietzsche, entre d’altres. Fou respectat per la seva originalitat i solidesa, però no aconseguí de posseir una plataforma social en nom de la qual pogués actuar (uns sectors el rebutjaven pel seu esquerranisme, i les seves concepcions idealistes i aristocratitzants no li permetien d’integrar-se en els altres) i hagué de refugiar-se en un exili interior a Mallorca.

Conreà la poesia i la narració en la seva joventut, però després hi renuncià per dedicar-se a l’assaig politicocultural i al periodisme polític. Fou ell qui donà una forma més coherent a la messiànica i mística concepció modernista de l’art i l’artista i de llur missió social. A partir d’un revolucionarisme irracionalista i estetitzant es decantà cap a posicions polítiques més concretes i esquerranes.

Les seves actituds polítiques foren menys anarquitzants que les de la majoria dels modernistes, i acabà dedicant-se essencialment a l’activitat política. Així, el 1916, fundà, amb Francesc Layret i Marcel·lí Domingo, el Bloc Republicà Autonomista, convertit l’any següent en el Partit Republicà Català. El 1923, cada cop més desplaçat cap a l’esquerra, fundà, amb Rafael Campalans i Manuel Serra i Moret, la Unió Socialista de Catalunya. En les eleccions del 1931 fou elegit diputat per Barcelona, escó que canvià pel de Mallorca. Tanmateix, no seguí la posterior evolució del partit.

La seva obra en llengua catalana, encara més que la que escriví en castellà, quedà dispersa en diaris i revistes, llevat de l’assaig Un poble que es mor. Tot passant (1904), la primera part del qual és una poètica descripció de la cultura musulmana del nord d’Àfrica, amenaçada pel colonialisme. Les seves poesies aplegades a La columna de foc (1911) —títol explícit sobre la concepció alomariana de la poesia— són d’una perfecció dura i freda, bé que animades de Carducci i D’Annunzio.

La seva poesia segueix dues direccions en les quals condensa sensacions molt diverses, tant d’origen decadentista com classicitzants o wagnerianes: la doble recerca de la imatge precisa i de la suggestió musical. Hom hi troba ressons dels corrents moderns de l’època, des del parnassianisme fins al simbolisme. L’enlluernament envers aquests models fa que la seva aportació sigui més imitativa que no original. La claredat ideològica (en poemes com A la ciutat futura, per exemple), la contundència de les imatges i el seu llenguatge poètic, malgrat la càrrega d’artificiositat, el convertiren en un mite per al grup de poetes que es movien a l’entorn d’El Poble Català, cosa que paral·lelament el desmarcà de la tradició de l’Escola Mallorquina.

Entre les seves obres de caràcter històric i assagístic destaquen: Antonio Noguera y su obra musical (1979), El futurisme i altres assaigs (1970), “El meu catalanisme” (Randa, 1), Un poble i una nissaga. La vila de Muro i els Alomar ‘de la Serra’ (1987) i Sobre liberalisme i nacionalisme (1988).

Fou ambaixador de la República Espanyola a Itàlia (1932-34) i, des del 1937, a Egipte, on continuà residint com a exiliat polític des del 1939. Entre el 2000 i el 2004 es publicaren les seves Obres completes.

Bibliografia

  • Serra, A. (1988): “Pròleg”, dins Alomar, Gabriel: Sobre liberalisme i nacionalisme. Palma, Moll, p. 7-24.
  • Autors Diversos (1974): Calendari dedicat a Gabriel Alomar. Barcelona, Llibreria Selecta.
  • Alomar, A.I. (1989): “Notes per a la biografia de Gabriel Alomar y Villalonga”, BSAL 45, p. 403-405.
  • Camps, A. (2000): “Un periodisme ‘poètic’. Gabriel Alomar a El Poble Català” (Pròleg), dins Alomar, G.: Obres completes III. Sportula (1907-1908). Articles d’El Poble Català. Palma, Moll, p. 7-70.
  • Carbonell, J.: “Notes sobre l’ideari de Gabriel Alomar”, Randa, 10, p. 157-168.
  • Castellanos, J. (2000): “Gabriel Alomar i el modernisme” (Pròleg), dins Alomar, G.(1904-1906): Obres completes II. El futurisme. Articles d’El Poble Català. Palma, Moll, p. 7-39.
  • Dolç, M. (1987): Alomar, G. i Rosselló-Pòrcel, B.: Antologia poètica. Palma, Moll, p. 7-34.
  • Ferrer, A.-Ll. (1970): “Pròleg”, dins Alomar, G.: El futurisme i altres assaigs. Barcelona, Edicions 62, p. 9-17.
  • Gené, E. (1976): “Gabriel Alomar, el Futurismo y Vicente Huidobro”, Mayurqa, 15, gener-juny del 1976, p. 291-302.
  • Janer i Manila, G. (1973): “En el Centenario de Gabriel Alomar”, Destino, 15, 1973.
  • Marfany, J.Ll. (1975): Aspectes del Modernisme. Barcelona, Curial, p. 253-265.
  • Massot i Muntaner, J. (1992): Els intel·lectuals mallorquins davant el franquisme. Barcelona, PAM, p. 159-180.
  • Massot i Muntaner, J. (2007): Escriptors i erudits contemporanis. Setena sèrie. Barcelona, PAM, p. 148-165.
  • Mesquida, G. (1980): Mallorquins a Barcelona. Barcelona, Ajuntament de Barcelona.
  • Mir, G. (1977): “Gabriel Alomar i Nacionalisme i escola mallorquina”, Randa, 6, p. 174-181.
  • Molas, I. (1990): “El liberalisme democràtic de Gabriel Alomar”, Recerques: Història, Economia i Cultura, 23, p. 91-111.
  • Ors, E. D’ (1903): “Per a epilech a uns articles d’en Gabriel Alomar”, Catalunya, vol. I, p. 309.
  • Pons, M. (1987): Gabriel Alomar i els pintors del seu temps. Palma, Miquel Font editor.
  • Pons, M. (1991): “La columna de foc (la solitud de Gabriel Alomar)”, dins Diversos Autors: Miscel·lània Jordi Carbonell. Vol.II. Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, XXIII. Barcelona, PAM, p. 177-190.
  • Pons, M. (1991): “Recordant-lo, cinquanta anys després de la seva mort. Gabriel Alomar, l’altre camí del classicisme”, Serra d’Or, 376, p. 25-26.
  • Pons i Pons, D. (1997): “L’afirmació de la individualitat en l’obra inicial de Gabriel Alomar”. Revista de Catalunya, 121, p. 59-80.
  • Rosselló Bover, P. (2004): “Els articles inicials de Gabriel Alomar a Mallorca en el canvi de segle” (Pròleg), dins Alomar, G.: Obres completes I. Articles inicials (primera època mallorquina). Una vila que es mor (1905). Palma, Moll, p. 19-64.
  • Serra, A. (1984): Gabriel Alomar (l’honestedat difícil). Palma, Ajuntament.
  • Serra, A. (1988): “Pròleg”, dins Alomar, G.: Sobre liberalisme i nacionalisme. Palma, Moll, p. 7-24.
  • Sierra, R. (1989): “Un homenatge a Gabriel Alomar”, El Mirall, Palma, abril del 1989, p. 44-45.
  • Vidal i AlcoverI, J. (1983): “Les ales de l’ideal. Semblança i pensament de Gabriel Alomar. Discurs llegit amb motiu de la seva proclamació com a fill il·lustre”, Imatge, 70, Palma.