Geòrgios Andreas Papandreu

(Saint Paul, Minnesota, 16 de juny de 1952)

Polític grec.

Fill d’Andreas Papandreu i net de Geòrgios Papandreu, nasqué als EUA quan el seu pare era professor a la Universitat de Minnesota. Graduat en sociologia a l’Amherst College de Massachusetts (1975), on el 2002 obtingué un doctorat honorari, amplià estudis a la Universitat d’Estocolm (1972-73) i el 1977 es diplomà en Sociologia i Desenvolupament a la London School of Economics.

Afiliat al PASOK, del qual és membre del comitè central (des del 1984), del buró polític (des del 1996) i president (des del 2004), és diputat al Parlament grec des del 1981, i ha ocupat càrrecs ministerials: ministre de Cultura (1985-87), Educació i Afers Religiosos (1988-89 i 1994-96), viceministre d’Afers Estrangers (1993-94 i 1996-97) i ministre d’Afers Estrangers (1999-2004). El 2006 fou elegit president de la Internacional Socialista en substitució d’António Guterres.

A l’octubre del 2009, després de que el PASOK guanyés les eleccions generals, fou investit primer ministre de Grècia. Des d’aquest càrrec s’hagué d’enfrontar a la crisi econòmica desencadenada per l’ensorrament financer mundial, l’efecte del qual, però, es veié multiplicat a Grècia per dècades de malversació de fons públics (gran part dels quals provinents de subvencions de la UE), de pràctiques corruptes i de comptabilitat fraudulenta.

Davant aquesta situació, que comprometé greument l’euro i l’estabilitat financera de la UE, els òrgans d’aquesta institució i els estats membres capdavanters, especialment Alemanya, instaren Grècia a dur a terme retallades dràstiques en la despesa  pública com a condició per a rescatar l’economia del país (maig del 2010 i juliol del 2011).

A l’octubre del 2011 i en resposta al gran malestar provocat per aquestes mesures, Papandreu anuncià un referèndum sobre la seva adopció que provocà una crisi de govern i una gran inquietud en els mercats internacionals, molt especialment a Europa. Finalment, la pressió tant a l’interior com a l’exterior forçà Papandreu a retirar la consulta i a dimitir (7 de novembre). Tres dies mes tard les diverses forces polítiques nomenaren Lukàs Papadimos primer ministre d’un govern de concentració per a aplicar les mesures imposades des de Brussel·les i, posteriorment, preparar la convocatòria d’eleccions generals.