Comentador i intèrpret original d’altres pensadors (Nietzsche et la philosophie, 1962; La philosophie critique de Kant, 1963; Marcel Proust et les signes, 1964; Le bergsonisme, 1966; Spinoza et le problème de l’expression, 1969), la seva aportació comporta una crítica de la mateixa raó edipopsicoanalítica: Différence et répétition i Logique du sens (1969) i L’anti-Oedipe (1972) i Rhizome (1976), obres en col·laboració amb Félix Guattari, la primera de les quals constitueix la primera part de Capitalisme et schizophrénie. La segona fou publicada el 1980 amb el títol Mille plateaux, també en col·laboració amb Guattari. Publicà també Foucault (1986) i les anàlisis L’image-mouvement (1983) i L’image-temps (1985) sobre el cinema, Le Pli: Leibniz et le Baroque (1988), on reprengué la lectura dels autors clàssics i Qu’est que c’est la Philosophie (1991, amb Guattari).