gramàtica

gramática (es), grammar (en)
f
Gramàtica

Ciència del llenguatge o estudi del sistema d’una llengua determinada.

La gramàtica grecollatina es fonamentà bàsicament en les categories de la lògica, sobretot aristotèlica, i tingué una orientació predominantment normativa. Aquest caràcter lògic i normatiu persistí al llarg de les edats mitjana i moderna, fins a l’aparició de la nova lingüística, al s XIX (filologia, Grammaire générale et raisonnée, lingüística). A més, el terme gramàtica ha estat usat també tradicionalment en un sentit ampli que comprenia tots els aspectes de la lingüística moderna: fonologia, morfologia, sintaxi, lexicologia. Aquest sentit ampli, amb un nou contingut, és també el propi d’aquest terme en moltes escoles i en molts corrents lingüístics actuals. Més recentment, el terme gramàtica ha pres una interpretació més estricta, com una part de la lingüística que es limita a aquells aspectes que en la gramàtica clàssica s’anomenaven flexió (o morfologia) i sintaxi. En aquest cas, sol ésser anomenada també morfosintaxi, en oposició a les altres, la fonologia i la lexicologia. Algunes tendències de la lingüística moderna ( gramàtica generativa) representen un retorn als temes de la gramàtica tradicional des de nous punts de vista. Però ara hom ja no concep la gramàtica com una manifestació de les categories del pensament, sinó com una ciència independent.

Les gramàtiques catalanes

Durant l’edat mitjana i gairebé fins al s. XIX, la gramàtica es referia a l’ensenyament del llatí. Hom troba uns primers rudiments de la seva aplicació al català al tractat de poètica trobadoresca de Francesc d’Olesa (s. XVI), però la gramàtica catalana pròpiament dita només pren cos a mitjan s XVIII. Les primeres gramàtiques conegudes, d’un valor molt relatiu, són les de Josep Ullastre, Joan Petit i Aguilar i Josep Llop, que romangueren inèdites. Al començament del s. XIX foren publicats els breus Principis de la lectura menorquina (1802), d’Antoni Febrer i Cardona, la famosa Gramàtica i apologia de la llengua catalana (1815), de Josep Pau Ballot, i la Gramática de la lengua mallorquina (1835), de Joan Josep Amengual. Més interessant que aquestes i que d’altres gramàtiques —publicades o inèdites—, localistes i conservadores, és la de Tomàs Forteza i Cortès, que no sortí fins el 1915, al pròleg de la qual Antoni M.Alcover féu un inventari de tots els seus precedents: Pere Puiggarí al Rosselló (1852), Josep Puig i Torralba (1883) i Josep Nebot (1894) al País Valencià, Magí Pers i Ramona (1847), Pau Estorch i Siqués (1857), Antoni de Bofarull (1864, etc) i d’altres al Principat, etc.

El s. XX és marcat, tant des del punt de vista científic com des del punt de vista normatiu, per la Gramàtica catalana de  Pompeu Fabra (1918), que arraconà altres gramàtics, com Jaume Nonell i Mas i Marià Grandia i Fígols. A partir del 1913 —data de l’aparició de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans— es multiplicaren els tractats de gramàtica normativa, unificats segons les orientacions de Fabra. Els principals són deguts a Antoni M. Badia i Margarit, Jeroni Marvà (pseudònim d’Emili Vallès i Artur Martorell), Josep Miracle, Miquel Arimany, Albert Jané i Josep Ruaix. Hi ha hagut també gramàtiques normatives dedicades especialment al País Valencià (de Carles Salvador, Enric Valor i Manuel Sanchis i Guarner), a les Illes (de Francesc de B. Moll) i a l’Alguer (de Joan Pais). Al costat d’aquestes han sorgit les gramàtiques històriques, basades en l’esforç de grans romanistes estrangers i catalans (catalanística, lingüística): la Gramàtica històrica del català antic, d’Antoni Griera, no gaire seriosa, la Gramática histórica catalana d’Antoni M .Badia i Margarit (1950) i la Gramática histórica catalana de Francesc de B. Moll, que es complementen mútuament. Posteriorment han estat introduïts —per Antoni M. Badia i Margarit, Josep Roca i Pons i GabrielFerrater — els mètodes estructuralistes, d’acord amb els quals han estat redactades les gramàtiques normatives de Joaquim Rafel i Fontanals (1969) i Joan Martí i Castell (1970). Tanmateix, aquestes i altres obres prenen com a referència principal la Gramàtica de Fabra de l'any 1918, com també ho fa la Gramàtica de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2016), obra normativa que se'n reclama continuadora.

Per a l’ensenyament del català als castellanoparlants hi ha el Primer curso de catalán (1966), de Roser Latorre, Prácticas de catalán básico (1969), de J. Llobera, i el volum tercer de La lengua de las Baleares, de Francesc de B. Moll. Per als estrangers són útils la Grammaire catalane (1941), de Pompeu Fabra, la Introductory Catalan Grammar, de Joan Gili, la Grammatica della lingua catalana (1969), d’Anna Maria Gallina, el Cours de langue catalane (1947), de Pere Verdaguer, el Handbuch des Katalanischen (1973), d’Artur Quintana i el Catalan (1975) d’Alan Yates.