Presentada el 23 de novembre de 2016, constitueix la gramàtica oficial de l’IEC i es reclama continuadora de la Gramàtica catalana de 1918 de Pompeu Fabra. Respecte a aquesta obra, dona resposta a qüestions que el seu autor no va plantejar i n’amplia d’altres que es trobaven tot just esbossades, incorporant-hi també les solucions avalades per la tradició i el prestigi social que encara no tenien reconeixement normatiu. En l’obra, resultat d’un treball d’equip codirigit pels lingüistes Gemma Rigau i Manuel Pérez i Saldanya, hi participaren també experts diversos. Fou consensuada en el si de la Comissió de Gramàtica i la Secció Filològica i, finalment, ratificada pel Ple de l’IEC el 27 de setembre. Estructurada en les divisions tradicionals (fonètica i fonologia, morfologia i sintaxi, que n’ocupa aproximadament la meitat de l’extensió), malgrat presentar-se com una obra normativa, en la metodologia seguida té un gran pes la descripció, cosa que comporta una matisació de la dicotomia correcte/incorrecte a favor de la gradació i la flexibilitat en l’aplicació de la norma i l’admissió de variants i alternatives. Els criteris subjacents a aquests trets són les varietats lingüístiques definides pel marc geogràfic i social (parlars i registres) i, més ocasionalment, les singularitats de les modalitats oral i escrita. El 2019 l’IEC en presentà una versió reduïda i adaptada per a la consulta en línia (Gramàtica essencial de la llengua catalana) adreçada al públic general.