Consisteix en un plat giratori, de forma circular, damunt el qual és col·locat el disc, accionat per un motor a base de corda, que gira a una velocitat uniforme (que inicialment solia ésser de 78 revolucions per minut). La reproducció s’esdevenia en col·locar damunt el disc un diafragma proveït d’una agulla d’acer que vibrava d’acord amb les incisions prèviament enregistrades en el disc; amplificats aquests sons per una trompa connectada amb el diafragma, reproduïen el so originalment enregistrat.
Aquest procediment, ideat vers el 1894 per Emil Berliner, resultà superior al del fonògraf d’Edison; adoptat el 1898 per la Deutsche Grammophon Gesellschaft i estès per Europa, s’imposà en pocs anys com a procediment ideal per a la reproducció sonora; posteriorment hom creà gramòfons accionats per corrent elèctric (sovint anomenats amb el nom comercial de gramola), freqüentment annexos a un aparell de ràdio (radiogramola), fet que permeté d’emprar un sistema d’amplificació elèctric per a les vibracions sonores.
El problema del desgast continu de les agulles reproductores fou resolt en emprar, a la fi dels anys quaranta, el safir i el diamant en la construcció d’agulles. Els aparells actuals, derivats del gramòfon i adaptats a l’ús dels microsolcs, són coneguts amb el nom de tocadiscs.