Té la seu a Ginebra. No desenvolupa recerca pròpia, sinó que avalua l’impacte del canvi climàtic i les possibles opcions de mitigació a partir d’estudis científics realitzats per altres institucions i cientíifcs que accepten participar-hi voluntàriament. Aquests informes, l'elaboració dels quals és avalada per la pràctica totalitat dels Estats del món, són presentats periòdicament (1990, 1997, 2001, 2007 i 2014) per tal d’orientar els governs a l’hora de dissenyar polítiques ambientals. Ha estat presidit successivament per Bert Bolin (1988-97), Robert Watson (1997-2002) i Rajendra Pachauri (2002-14). Des del l'octubre n'ocupa la presidència Hoesung Lee.
En conjunt pronostiquen l’escalfament global d’entre 1,4 i 5,8°C en els propers cent anys, la creixent evidència de la participació antropogènica en l’escalfament global, la reducció de les masses de gel polars des dels anys seixanta del segle XX, l’increment de la concentració atmosfèrica de diòxid de carboni i la pujada del nivell de la mar, que es calcula entre 0,09 m i 0,88 m en el període de 1990-2100.
El 2007 l’IPCC rebé el premi Nobel de la Pau, juntament amb l’exvicepresident nord-americà Al Gore. Aquest mateix any, publicà el seu quart informe, on s’afirmava que les glaceres de l’Himàlaia desapareixerien l’any 2035. Aquesta i altres informacions del document provocaren una allau de crítiques de la comunitat científica per la metodologia seguida, la procedència poc fiable de les fonts i l’us poc acurat de les dades.
L’IPCC reconegué dos anys després els errors, i l’any 2011 dugué a terme reformes internes per a reforçar el rigor científic de la recerca i els informes subsegüents. L'informe del 2014, a més de confirmar el diagnòstic anterior, fa èmfasi en l’acumulació d’evidències científiques del canvi climàtic i la relació directa amb l’activitat humana.