Fou provocada per la rivalitat colonial entre la Gran Bretanya i França i per l’intent per part d’Àustria de recuperar Silèsia, ocupada per Prússia. Com a resposta a conflictes entre colons britànics i francesos a la vall d’Ohio, la Gran Bretanya s’apoderà per sorpresa de 300 vaixells francesos (1755) i signà amb Prússia el tractat de Westminster (1756). França reaccionà aliant-se amb Àustria (tractat de Versalles del 1756). S'invertí així el sistema d’aliances que havia funcionat a la guerra de Successió d’Àustria. Les tropes prussianes de Frederic II ocuparen Saxònia (1756), però l’aliança de Saxònia, Rússia i Suècia amb Àustria i França (tractat de Versalles del 1757) els obligà a abandonar llurs conquestes. Així i tot, l’exèrcit prussià, dotat d’armament més modern i amb una gran rapidesa de moviments, derrotà els francesos i saxons a Rossbach (1757), els austríacs a Leuthen (1757) i els russos a Zorndorf (1758), però fou derrotat a Kunersdorf (1759) pels russos, que arribaren fins a Berlín. L’accessió al tron del tsar Pere III, bon admirador de l’esperit prussià, significà la retirada de Rússia de la guerra (pau de Peterburg, 1762), seguida també per Suècia. D’altra banda, la superioritat naval de la Gran Bretanya permeté el blocatge de les costes franceses i provocà la fallida per manca de recursos de les tropes franceses a les colònies. Els britànics ocuparen Quebec (1759) i Mont-real (1760) i derrotaren els francesos a l’Índia (Pondichery, 1761). La intervenció d’Espanya, provocada pel tercer pacte de Família (1761), no canvià la situació i els britànics ocuparen la Florida, l’Havana i Manila. El conflicte acabà amb els tractats de Hubertusburg i de París (1763). La Gran Bretanya refermà la seva hegemonia marítima i colonial, i Prússia fou reconeguda com a gran potència europea. França, contràriament, hagué d’acceptar l’esfondrament del seu imperi colonial. Als Països Catalans la guerra dels Set Anys només afectà directament l’illa de Menorca, dominada per Anglaterra des de la guerra de Successió. Un atac audaç de la flota francesa i la indecisió de l’almirall anglès John Byng ocasionaren la conquesta de l’illa pel duc de Richelieu i el seu pas a la sobirania francesa (1756). Tot i l’aliança de Lluís XV de França amb Carles III (tercer pacte de Família, 1761), els francesos retingueren l’illa fins que, a la fi de la guerra, la retornaren a Anglaterra (tractat de París).