Fill de Jofre I, del llinatge dels Villehardouin, succeí el seu germà Jofre II. Amb Guiu I d’Atenes assetjà (1246) i prengué (1248) Malvasia, fortificà Morea i féu costat a l’estol genovès dirigit contra Rodes (1248). El 1255 morí la seva segona muller, Carintana dalle Caceri, filla d’un dels triarques d’Eubea, i li deixà els seus drets a la baronia d’Oreos, la qual cosa l’obligà a lluitar, ajudat per Gènova, contra els altres dos triarques, aliats amb Venècia (guerra de Successió d’Eubea, que acabà el 1258 amb la derrota de Guiu I d’Atenes al pas de Mont Karydi). Rebé nous territoris, al sud de Tessàlia, en casar-se el 1258 amb Anna Comnè-Ducas, filla del dèspota Miquel II d’Epir, el qual el comprometé en la lluita que menava, aliat amb el rei Manfred de Sicília, contra l’imperi de Nicea; però fou vençut i fet presoner a la batalla de Pelagònia (1259). Aquesta derrota constituí una gran pèrdua per a l’imperi Llatí de Constantinoble, en benefici de Miquel VIII Paleòleg. El 1263 es rebel·là contra aquest, que l’havia deixat lliure el 1261, i el 1267 anà a Viterbo, on el papa l’alliberà del vassallatge fet al Paleòleg, i signà una aliança amb el deposat emperador llatí Baldí II, el papa i Carles I de Sicília; posà Acaia sota la sobirania d’aquest darrer, amb el fill del qual, Felip d’Anjou, casà la seva filla i hereva Isabel. Gran soldat però mal diplomàtic, és l’heroi de la Crònica de Morea.