Heribert Barrera i Costa

(Barcelona, 6 de juliol de 1917 — Barcelona, 27 d’agost de 2011)

Heribert Barrera i Costa

© Generalitat de Catalunya

Polític i químic.

Itinerari acadèmic i científic

Fill de Martí Barrera, es llicencià en química a la Universitat de Barcelona. Exiliat (1939-52), estigué internat al camp de concentració d’Argelers. Posteriorment es llicencià en matemàtiques i enginyeria química per la Universitat de Montpeller i es doctorà en ciències físiques per la Sorbona (1948). Fou professor d’electroquímica a la Universitat de Montpeller (1948-51) i investigà per al Centre National de la Recherche Scientifique, de França. Els anys 1959-60 fou becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA).

Fou catedràtic contractat de química inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1970 fins a jubilar-se el 1984. A més del seu treball com a especialista en química orgànica i de la seva col·laboració en llibres de redacció col·lectiva, és autor de nombrosos treballs d’investigació en revistes especialitzades franceses i nord-americanes. El 1962 promogué la integració dels organismes especialitzats en l’ensenyament superior de Barcelona a la secció mediterrània de la Société de Chimie Physique, integrada per les universitats de Montpeller, Marsella, Barcelona, Gènova i Torí. El 1949 rebé el premi Prat de la Riba, de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d’àcids arilalifàtics i a la teoria de l’acilació intramolecular. President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques (1976-78) i membre de l’Institut d’Estudis Catalans (1978), fou també president de l'Ateneu Barcelonès (1989-97).

Trajectòria política

Inicià la seva activitat política el 1934 a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya, i el 1935 s’incorporà a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya. Lluità durant la guerra de 1936-39. Internat aquest darrer any al camp de concentració d’Argelers, en tornar de l’exili (1952), emprengué la reorganització clandestina d’Esquerra Republicana de Catalunya. L’any 1961 n'esdevingué el màxim dirigent a l’interior, posició formalment reconeguda el 1976, any en què esdevingué secretari general del partit, càrrec que ocupà fins l’any 1987. El 1977 fou l’únic representant d’ERC a les Corts Constituents. En el referèndum per a l’aprovació de la Constitució del 1978 fou un dels pocs polítics catalans que no hi votà a favor per considerar que coartava greument les llibertats de Catalunya.

Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat a corts (1977 i 1979), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980 i 1984), i en la primera legislatura donà suport a la investidura de Jordi Pujol i Soley com a president de la Generalitat de Catalunya i fou president de la cambra.

Fou parlamentari europeu (1991-93) i, entre el 1989 i el 1995, president d’ERC. Des del 1996, en què Josep Lluís Carod-Rovira prengué el control d’ERC, esdevingué progressivament crític amb la direcció del partit per la seva aproximació a socialistes i postcomunistes, divergència que culminà l’any 2006 a partir de la reedició del govern de coalició d’ERC amb el Partit dels Socialistes de Catalunya i Iniciativa per Catalunya.

A partir del 1996 abandonà així mateix el discurs federal o confederal per l’independentisme explícit i afirmatiu, objectiu que també compartia amb els nous dirigents del partit als quals retreia, tanmateix, de defensar-lo tan sols de manera teòrica i de supeditar-se en la pràctica als dictats de la política espanyola.  L’any 2001, la publicació del llibre Què pensa Heribert Barrera, transcripció d’una llarga entrevista en la qual exposava les seves opinions sobre la realitat política i social de Catalunya, fou motiu de polèmica per les afirmacions que hi feia relatives a les possibles repercussions negatives de la massiva arribada d’immigrants per al manteniment de la identitat catalana.

L’entrada d’ERC al govern de la Generalitat de Catalunya (2003), en coalició amb el Partit dels Socialistes de Catalunya i Iniciativa-Verds comportà un progressiu distanciament de Barrera amb la cúpula del partit, que s’accentuà a partir de la segona legislatura (2006) i culminà al 2009 quan, en l’article Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero, publicat al diari AVUI el 20 de maig d’aquest any donà suport públic a Reagrupament Nacional Català, la plataforma creada per Joan Carretero, fruit d’una escissió d’ERC. Tanmateix, mai s’hi integrà ni tan sols quan es transformà en partit polític, i tampoc deixà mai de militar a ERC.

L’any 2000 rebé la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya. A títol pòstum, li foren atorgades la Medalla d’Or de la Ciutat, guardó concedit per l’ajuntament de Barcelona (juliol de 2012) i la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya al setembre de 2012. L'any 2020, l'ajuntament de Barcelona votà, amb la majoria formada per Barcelona en comú, el PSC, el PP, Ciutadans i Barcelona pel canvi retirar-li la medalla d'or per les declaracions de l'any 2001.  

Al desembre de 2011 fou publicada, també pòstumament, Cambó, extensa biografia interpretativa d’aquest polític català a través de la qual Barrera argumentà, com a contrapunt, els propis trajectòria i ideari polítics.