El mot és compost de les paraules ucraïneses holod (‘fam’) i mor (‘mort’). L’any 1928, els decrets de col·lectivització aprovats per Stalin preveien l’expropiació forçosa de les granges. Les terres, el capital i l’equipament agrícoles havien de ser transferits a les granges estatals, com també els treballadors. S’ordenà la detenció i la deportació dels propietaris, especialment dels kulaks (pagesos benestants). Amb aquest pla, aplicat sobretot al camp ucraïnès, tradicionalment la gran zona cerealícola de l’URSS i, abans, de l’imperi rus, l’estat comptava que la racionalització a través de la col·lectivització forniria de gra les ciutats i la resta de l’URSS, a més de deixar un romanent per a l’exportació, beneficis que serien destinats a la indústria. Tanmateix, la coincidència d’un període de collites magres a Ucraïna, al Kazakhstan i en altres zones, que també provocaren grans fams (1931-34), la mala gestió i, sobretot, la gran resistència a la col·lectivització (de vegades fins i tot armada) produïren uns resultats contraris.
Davant aquesta dificultat el govern optà per la repressió indiscriminada, que endurí, a més, en la mesura que la concebé com una operació de càstig contra una de les zones que amb més força s’havia enfrontat al govern bolxevic en la guerra civil del 1917-23. Fou aprofitada, també, per a intentar erradicar la identitat ucraïnesa i imposar una russificació que evités en el futur brots separatistes com els de l’efímera República Popular Ucraïnesa del 1917. A banda dels afusellaments, els empresonaments i les deportacions, a partir de l’hivern del 1932 l’estat soviètic aplicà sistemàticament la privació forçosa de productes de primera necessitat (requisa d’aliments, confinament de la població rural, blocatge a l’entrada de queviures, càstigs als treballadors agrícoles que s’apropiessin de productes del camp). La fam provocà episodis freqüents de pillatge, violència, i també canibalisme. Es calcula que les morts només per inanició arribaren al màxim entre la primavera i l’estiu, fins a uns 30.000 morts diaris. Sense comptar-hi les execucions, es calcula que almenys cinc milions de persones moriren de gana directament, aproximadament tres quartes parts de les quals eren ucraïnesos.
Els anys següents el govern i l’administració soviètics silenciaren la catàstrofe sistemàticament (entre d’altres, manipulant els censos de població). Internacionalment, el reconeixement del govern comunista per part de les potències occidentals al llarg d’aquests mateixos anys, i més tard l’aliança amb l’URSS contra l’Alemanya nazi (1941) i la política d’equilibris durant la guerra freda, també anaren en contra de la difusió del Holodomor. El primer esment públic a l’URSS no tingué lloc fins el 1986, en el context de la transparència (glasnost) i poc després de la catàstrofe de Čornobil, on hi hagué també una acusada ocultació oficial dels fets. El mateix any Robert Conquest el donà a conèixer a Occident amb el llibre The Harvest of Sorrow. En desaparèixer l’URSS, la versió oficial de la Federació Russa sosté que l’hecatombe produïda per la fam fou deguda a causes naturals i que l’acusació de genocidi és una manipulació política de signe antirús. L’any 2006, el parlament ucraïnès (Rada) aprovà un decret que definia el Holodomor com un acte deliberat de genocidi. El 2019 setze estats del món l’havien reconegut com a tal, entre d’altres el Vaticà i els Estats Units. Al Kazakhstan i al nord del Caucas, tingué lloc els mateixos anys una política similar associada a grans fams, menys coneguda, el resultat de la qual fou una reducció dràstica de les poblacions autòctones.